El drac i la princesa

llegenda sant jordi

VAGI PER ENDAVANT UNA REFLEXIÓ QUE VULL COMPARTIR AMB VOSALTRES:

som un país que escriu I LLEGEIX relats CURTS, contes: Calders, Rodoreda, Monsó, Moliner i que sovint fa conya de les seves tradicions, o las fa més properes, digueu-ho com volgueu. En aquesta linia us he portat un relat curt d’una bloguera, la Montse Sales de Sant Marti, i diu així:

En un país molt llunyà, al mig d’un frondós bosc, hi havia una cova o hi vivia tranquil·lament un gegantesc drac.

El seu aspecte era magnífic: Tenia una alçada de tres pisos i la seva pell era verdosa amb diferents tonalitats, la seva enorme boca ensenyava una esgarrifosa filera de dents molt punxegudes que per mantenir-les en bon estat, el feia rossegar troncs tot el dia.

Es dedicava a conrear les verdures d’un petit hortet i cuidava d’unes poques gallines que li proporcionaven ous, única proteïna de la que s’alimentava.

A dalt d’un turó, per sobre d’un poblet, hi havia un palau habitat pel rei i la seva filla Emersenda.

El rei com que no teia mai res a fer perquè vivia a costa del treball i dels impostos que pagaven els vilatans , coneixent l’existència del drac, com que li agradava molt anar de cacera, va decidir convocar a tots els homes fornits del poble per anar a caçar-lo. Com excusa va dir als vilatans que el drac es volia cruspir a la princesa Emersenda.

La princesa Emersenda era una noia molt com cal: llesta, feminista i sempre avorrida perquè el seu pare mai li deixava fer res interessant i així que va escoltar la notícia, va decidir que havia de desfer tota aquella ximpleria.

Emersenda intentà convèncer al seu pare, però aquest, estava massa avorrit per cancel·lar la cacera, així que va decidir aturar-ho ella mateixa. Va anar cap el bosc per parlar amb el drac i se’l va trobar collint patates.

– Bon dia drac. Es pot saber perquè voleu cruspir-me? –

Però que dius ximpleta! Jo no sóc carnívor. –

Doncs, de què t’alimentes? –

De les meves verdures i dels ous de les gallines. Avui precisament he cuinat ous remenats amb tomàquet. Vols dinar amb mi i parlarem de tot això?

– D’acord. Van seure en una taula i després de posar-hi estovalles i coberts, el drac va dir:

– Pregunta’m el que vulguis que jo et contestaré.

– Si en veritat ets un drac tranquil i bo, perquè vius tan lluny de la gent?

– Perquè al poble no els agraden els éssers diferents i jo ho sóc. No m hi volen ni tampoc a tu ni al teu pare que abusa tant d’ells.

– Home, això no és cert, a nosaltres si que ens volen.

– Ah si? Llavors perquè heu de viure a dalt d’un turó tan apartat del poble? Perquè no viviu al poble amb els vilatans?

– Això no m’ho havia plantejat mai, digué la princesa, però crec que tens raó. A mi m’agradaria conviure amb ells i a més tinc moltes idees per millorar la seva vida, sobretot la de les dones. A més si pogués manar jo, et deixaria tornar a viure al poble, si tu volguessis, es clar, i els podríem ensenyar que ser diferent no és dolent sinó enriquidor, ja que tu pots i saps fer coses que ells no poden i al inrevés.

Metre ells parlaven, el rei, valorant l’alçada i força del drac i veient que els vilatans passaven d’ell i de les seves estúpides idees, decidir cridar a Sant Jordi perquè l’ajudés.

Sant Jordi s’hi presentà amb la seva cursi aparença. Portava casc, llança i tota una brillant armadura.

Amb aquesta fatxenda aparença, Sant Jordi li digué: – No et preocupis, rei, jo m’encarregaré de tot. Llavors es dirigí cap el bosc i al cap de cavalcar una estona, arribà a casa del drac, i se’l trobà menjant una amanida, tot parlant i rient amb la princesa.

Al veure’l , la princesa li digué: – Cavaller, on vas amb tota aquesta ferralla?

– Vinc a salvar-te, princesa, i a matar el drac.

– No siguis animal, a mi no cal que em salvi ningú perquè el drac no és cap perill, només és un ésser al que hem marginat i a més en cas de perill, no necessito per res la teva força perquè amb la meva astúcia i intel·ligència puc resoldre qualsevol problema.

Sant Jordi, llavors, li va demanar: – I què creus que hauria de fer?

La princesa li respongué – El que hauries de fer, en primer lloc, és treure’t tota la ferralla, perquè jo crec que el casc no et deixa pensar. Ja és hora de que deixis d’actuar com a salvador de donzelles ,que no cal, i te’n tornis a casa teva.

Sant Jordi en sentir tot això, va baixar el cap i ell i el seu cavall s’entornaren avergonyits i amb la cua entre les cames.

Llavors la princesa i el drac anaren cap el poble, van parlar amb els vilatans i com que parlant la gent s’acostuma a entendre, van acceptar de bon grat al drac i la princesa,  fins i tot els donaren una casa on viure.

Emersenda els va exposar totes les seves idees de millora i llavors el drac, amb el consentiment de tot el poble, li va dir: – Hem parlat i veient les teves bones idees,hem decidit que ens manis tu,això si , d’aquí quatre anys valorarem la teva feina. Només cal un requisit, et canviarem de nom i a partir d’ara et diràs República I així aquell poble va poder prosperar i ser feliç.

Ah , del rei no us en dic res perquè,a qui li importa que se’n va fer?.

Montse Sales

Posted in actualitat, Contes, feminisme, llengua, Tradicions | Leave a comment

UNA PICOR RECURRENT

No l’heu tinguda mai una picor recurrent, jo la tinc ara mateix, i anit la vaig compartir amb en Roger Coma i Ramon Madaula a la Sala Muntaner a la representació de “L’Electe”.

Amb la platea plena de públic que acompanyava els actors amb rialles, la picor recurrent que tinc ara mateix a causa d’una rinitis al·lèrgica, no és la mateixa que la de l’electe (Roger Coma) qui 4 hores abans de pronunciar el seu discurs d’investidura per a ser el President de la Generalitat “té una merda de picor al nas” que li fa fer ganyotes com en Jim Carrey i l’impossibilita de fer el discurs que ha estat preparant davant el mirall tantes vegades.

A partir d’aquest fet que comparteixo sense haver de fer cap discurs, el protagonista se sotmet a la teràpia d’un psiquiatre (Ramon Madaula) que d’entrada li diu que té un tic espasmòdic i pateix un trastorn (de personalitat), cosa que l’electe d’entrada es nega a acceptar.

La comèdia fina està servida amb la sessió, protagonitzada per ambdós personatges i la teràpia que el doctor li va imposant, a poc a poc. La picor recurrent li va i li ve al President electe amb les preguntes i afirmacions del doctor que indaga en el seu passat i joventut de nen grassonet, poc estimat, amb por a decebre i a no estar a l’altura de les expectatives.

Còmiques les recomanacions del psiquiatre de sentir una pressió testicular pensant en la Paca, una mare de l’escola del seu fill que està de bon veure o el moment on l’electe ha de matar el pare.

El text de Madaula, el tercer que estrena, ara dirigit per Jordi Casanovas, pica l’ullet a personatges de casa nostra que truquen el candidat mentre prepara el discurs com el comte de Godó, Oliu del Banc de Sabadell o Bertomeu de La Caixa o a maneres de ser de la política catalana com la coneguda com fer “la puta i la ramoneta”.

La meva picor es va convertir en rialles en molts moments de la representació (divendres 31 de Març) coproduïda per la Sala Muntaner que s’hi estarà al seu escenari del 29 de març al 7 de maig.

Cartell

Posted in actualitat, comentaris, diaris, economia, premsa, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

Madaula explora els mecanismes que mouen una persona a presidir un país

L’actor Ramon Madaula duu a l’escenari de la Sala Muntaner del 29 de març al 7 de maig “L’electe”, una comèdia o “joguet escènic” on indaga sobre els ressorts íntims o el procés personal que pot tenir un polític de primera fila o un actor com ell mateix “a pujar un escenari i enfrontar-se amb una pila de persones”.

Roger Coma interpreta el personatge d’en Quimet, en Joaquim Dalmau, que es converteix en el 135 President de la Generalitat, un president electe que a la tarda s’hi ha d’enfrontar amb el discurs d’investidura però no s’hi veu capaç i es veu assaltat per una sèrie de picors i tics que fan necessari l’ajut d’un psiquiatre per tirar endavant, personatge que interpreta el mateix Madaula.

És el segon text que estrena Madaula com a autor en una obra de 75 minuts reescrita a partir d’un text de mitja hora que ara es converteix en “un joguet escènic”, dirigit per Jordi Casanovas.

“No és per tenir poder, Trump crec que ho va fer per despit i, en Pedro Sánchez (PSOE) amb tot el que ha patit, perquè no plega…” es pregunta Madaula, “hi ha d’haver alguna cosa…, ressorts molt íntims”.

I amb aquestes preguntes que es fa, l’autor ha teixit un text que passa a casa nostra, en una obra “molt de Km. 0”, afegeix Coma, car el seu personatge (en Quimet) prové d’una família menestral, és un senyor de Mollet el pare del qual tenia una xarcuteria, amb sentiments molt reprimits que potser s’han transformat en una gran ambició.

Amb material “del cor i de l’estómac”, diu Casanovas, s’ha muntat una obra que trasllada a l’escenari petits traumes, amb un psiquiatre que planteja obrir “calaixos emocionals” d’un President que se li resisteix en una lluita constant.

Amb aquesta reflexió però, “L’electe” acaba essent “una comèdia rodona amb el riure garantit”, assegura el director de l’espectacle, en un muntatge que es presenta com “una comèdia dramàtica sobre els efectes de la política i les teràpies psiquiàtriques.

Dos homes, l’electe i el psiquiatre, gairebé immòbils, asseguts en uns sofàs en un espai presidit per un tapís medieval que té un petit valor simbòlic car representa una sèrie de gent intentat caçar un unicorn.

Madaula ha escrit d’altres textos i agraeix la Sala Muntaner que li hagi obert la porta car quan s’és actor i ofereixes una obra que has escrit, sovint “te la trobes tancada”, diu.

l'electe

Ramon Madaula i Jordi Casanovas parlant amb en Joan Estrada de la Muntaner durant la presentació de “L’electe”

Posted in actualitat, política, premsa, teatro | Leave a comment

La ceguera me afectó la vista, no la mente (Maria Teresa Larrain)

La cineasta d’origen xilè Maria Teresa Larrain retrata el seu procés de ceguera a “Shadow Girl” (nena ombra), un documental en primera persona on va explicant com es va quedant cega.

A la pantalla veureu com algunes de les imatges queden diluïdes i en matisos de grisos que és el que veia Larrain en el procés de fer la pel·lícula. Mentre s’està editant el film, Larrain va perdent la vista, fruit d’una malaltia hereditària que també explica.

Obra valenta que li dóna coratge i que presenta amb una frase lapidària: “deixar de veure i començar a mirar” que és el que fa mentre repassa la seva vida des de l’arribada a Toronto, uns quants anys després del cop militar xilè, fins al retorn al seu Xile nadiu on coneix un món diferent del que recordava: el dels venedors ambulants.

Impressionat el coratge de Larrain com a protagonista de la seva vida quan ja té la mateixa edat que tinc jo i va ser formada en estudis de Ràdio i Televisió a la Ryerson University de Toronto, una universitat on m’hi vaig estar uns quants mesos ara fa pocs anys.

Dedica la peli a la seva mare amb “para tí, mamá” al principi i recrea la mort de la mare que és de fet la que li va passar l’malaltia generativa que l’envaeix i no li deixa veure. A poc a poc li desapareixen els colors, ho veu tot en gris i decideix operar-se per recuperar ombres acolorides mentre diu “si hubiera sido artista hubiera pintado mi dolor pero como trabajo en imagen hago esta pelicula, la hice por desesperacion”.

Imatges al principi de la protagonista passejant amb bicicleta vora el llac de Toronto i imatges més tard a Xile amb el bastó de cega intentant afrontar la seva nova situació car “lo peor de la ceguera no es la pérdida de la luz sino la pérdida de la dignidad”. “Es distinto que el que nació cigo porque no le teme a la oscuridad”.

La película s’està passejant pel país gràcies a “DocsBarcelonadelMes” i l’he vista a la Biblioteca de Castelldefels el 20 de març de 2017.

Posted in cine, exili, feminisme, Uncategorized | Leave a comment

FORUSHANDE (EL VIAJANTE)

Forushande

Multipremiada, Forushande, en anglès The salesman i en castellà El Viajante, és una pel·lícula franco-Irenes del 2016 escrita i dirigida per Asghar Farhadi.
La pel·lícula narra la història d’una jove parella, Emad (Shahab Hosseini) i Rana (Taraneh Lidoosti), que interpreten els papers principals d’una versió local de la popular obra de teatre La mort d’un viatjant d’Arthur Miller.
La seva relació personal pren un inesperat gir quan es muden a una casa que prèviament havia estat habitada per una dona dedicada a la prostitució.
No explicaré aquí l’argument però si comentaré com la societat iraniana tot i que la parella és moderna i l’Emad és un professor de literatura, amb bona relació amb el seu alumnat, es deixa dur pels comentaris del veïnat i busca obsessivament l’agressor de la seva dona que va entrar inesperadament al pis quan ella es dutxava.
Quan el troba el vol humiliar, com ell es considera humiliat pel fet que tothom sap el motiu de l’agressió car el pis que la parella acaba d’ocupar era abans d’una prostituta.
Quan enxampa l’agressor li vol fer pagar tota la suposada humiliació que ha patit ell com a matxo alfa de la parella, mentre que la seva dona s’apiada d’ell, un home malalt i gran.
Mostra la pel·lícula la diferent manera d’abordar el conflicte car Rana tot i que està traumatitzada perdona l’home, mentre que Emad el vol castigar.
Un guió espléndit i premiat amb fonament, al meu entendre, amb paral·lelismes amb la Mort d’un viatjant, obra que està representant la companyia teatral on Emad i Rana actuen.
No mostra el que podíem esperar d’una societat opressora, ans al contrari, és una situació que ben segur podria passar a casa nostra.
Compte amb qui pot haver llogat el pis abans que vosaltres.

Cine Metropol 12/03/2017

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

“La niña del gancho”, un documental feminista

Raquel Barrera ha aconseguit una cosa que fa temps ens mancava: fer un documental feminista sobre l’esport.

I ho fa de la mà juganera de Encarna Hernández, una dona de gairebé cent anys, pionera del bàsquet femení.

“La niña del gancho” ens acosta un personatge oblidat o poc reivindicat, el de la lorquiana Encarna Hernández, la primera dona entrenadora del bàsquet espanyol.

Tot i que l’esport olímpic espanyol en general, i el català en concret, té des de fa pocs anys segell femení, la majoria de noms de jugadores passen sense pena ni glòria. Als jocs olímpics de Rio de Janeiro 2016, Espanya va guanyar 17 medalles, 9 d’elles amb nom femení i 8 masculí. A Londres Espanya en va guanyar el mateix nombre, la mitad d’elles gràcies a les dones esportistes.

De tot això i del recorregut d’una dona capdavantera com ho és Encarna Hernández ens en parla Barrera a la seva pel·lícula que és també un cant d’amor al bàsquet i al bàsquet jugat per dones.

Amb molta habilitat, Barrera col·loca la veterana jugadora al costat de les més joves com la madrilenya Amaya Vademoro, única jugadora que va aconseguir entrar al Top 5 de millor jugadora Europea durant 6 anys consecutius. La Valdemoro en un moment de la pel·lícula diu que se la titllava de ser “la Pau Gasol femenina” quan li hagués agradat molt haver disposat dels mateixos recursos que Gasol per competir amb igualtat de mitjans.

La jugadora internacional catalana Laia Palau també és entrevistada en un moment del film a la seva casa de Praga. Palau és del mateix barri que Hernández i té, segons la directora del documental, el mateix caràcter juganer i reivindicatiu que la protagonista central de “La niña del gancho”.

A “La niña del gancho” que es titula així pel “ganxo” que va fer famosa a Hernández quan jugava i que encara mostra quan se li esmenta, es fa un repàs de l’evolució d’aquest esport des de la primera participació femenina on a les jugadores sovint se les titllava de “marimachos” i eren mal vistes per participar en una activitat impròpia del “sexo bello”.

Ens mostra a Hernández, encara ara als seus gairebé cent anys, pendent dels partits de bàsquets femení que segueix per televisió i com anima les jugadores que surten en pantalla des de la butaca de la casa on viu envoltada de retalls d’història del bàsquet femení passat i actual.

A mi que no sóc precisament de tarannà esportista se m’han passat els minuts de projecció molt ràpid, envoltada de les joves jugadores de bàsquet de la meva ciutat. Força noies que almenys la meitat del món és vostre.

 

Posted in actualitat, comentaris, deportes, diaris, feminisme, premsa, press, Uncategorized | Leave a comment

Hartos, estamos hartos pero ahogados en la impotencia, hundidos en la resignación

 

 

Són paraules de Javier García Yagüe, director artístic de la sala i companyia madrilenya Cuarta Pared i de “La Rebel·lia Possible”, obra que la Sala Muntaner presenta en català fins al 26 de Març.

Atreta pel títol, em sumo a la proposta del “Indignez-vous!” de Stéphane Hessel i a la recomanació de l’obra de no romandre amb els braços plegats o alçar les espatlles davant els diversos fraus que van desfilant a la vida i a l’espectacle, recreats sense pausa per sis actors i actrius i a un ritme trepidant.

“La Rebel.lia Possible” arrenca amb els actors compartint titulars de premsa amb els espectadors, d’aquests titulars que es comenten amb els amics tot dient: “has vist això”, “no hi ha dret”. Això mateix pensa en Garcia quan decideix reclamar a una teleoperadora la devolució d’uns cèntims per estar en desacord amb el criteri aplicat per Telecom en les tarifes. En Garcia vol dur fins al final la seva queixa i “ahogado en la impotencia”, en el seu món de fantasia de legalitat, es converteix en líder d’una sèrie de persones que lluiten contra la resignació.

Drama i comèdia alhora, des del personatge d’un pare amb una filla anorèxica, arrenca somriures amb el personatge d’en Lluís que duu a l’escenari totes les seves protestes, des de robar una verge a despullar-se a una Església, per tal d’aconseguir legalitzar la seva intenció de fer apostasia.

(6/03/2017)

Posted in actualitat, diaris, política, premsa, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment