CabaretA recupera la Barcelona canalla

20170711_113040

Cesc Casadesús, Maria Molins, Bárbara Granados, Joan Maria Segura, Miquel Malirach

L’actriu Maria Molins i la pianista Bárbara Granados signen l’autoria de CabaretA, un espectacle de teatre i concert que vol recuperar la Barcelona canalla dels anys 20 i 30 i que es representa a la Sala Muntaner del 19 a 30 de juliol dins la programació del Grec Festival de Barcelona.
Teatre de cabaret amb un puntet de mala bava, el muntatge té referents de dones emblemàtiques com Maria Aurèlia Capmany, Mary Santpere, Guillermina Motta i Ángel Pavlovsky.
Transformarà la Muntaner en un cabaret amb les dues protagonistes i dos músics (Dick Therm i Miquel Malirach) a l’escenari.
Tot i que sembla que al principi es resistia, Molins fa escenes de pit i cuixa i fins i tot s’asseu a la falda d’un senyor o d’una senyora del públic tot dient que té molta picor…
Espectacle dirigit per Joan Maria Segura, CabaretA tracta de política, “amb crítiques al que ens colen els polítics”, precarietat, teràpies, gent tòxica, homosexualitat, gèneres, “el procés” o la hipocresia de posar-se llacets el dia de la sida o el càncer i no fer res més.
CabaretA vol fer un homenatge al Paral·lel i durant els seus 80 minuts de durada anuncia picades d’ullet a Mary Santpere amb una cançó que es diu “La traficante” que lliga amb la seva “Cocaïna”, un homenatge a Maria Aurèlia Capmany on Malirach l’emula explicant una cançó de cabaret dels anys 60 o una escena de “El Mercader de Venècia” de Shakespeare a ritme de blues.
Cançó de bressol tocada amb copes, La violetera amb campanetes o Rien de Rien amb theremin són algunes de les perles que anuncia el muntatge amb un 80% d’autoria pròpia.
CabaretA uneix una compositora i intèrpret, besnéta d’Enric Granados i una actriu, Maria Molins, amb vint anys de carrera teatral, que surten dels seus papers habituals en un projecte amb format de teatre i concert que ja té volada, assajos al teatre de Santa Coloma de Gramenet i prèvies amb públic aplaudint dempeus.

Advertisements
Posted in actualitat, feminisme, política, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

Relacions tòxiques, de depredadors

A “Dansa de Mort” un espectacle teatral que podeu veure fins al 9 de juliol a la Sala Muntaner hi trobareu una relació tòxica, de depredadors, la vinculació matrimonial de depredadors, narcisistes o explotadors, diuen els psicòlegs experts en la matèria, que hi ha establerta entre un militar en capa caiguda i una actriu de poca monta tancats en una fortalesa militar que hi ha a una illa on no es pot accedir si no és amb ferri.

El dramaturg August Strindberg (Estocolm 1849-1912) és l’autor d’un text passat aquí pel sedàs del nostre Jordi Casanovas que ha adaptat una obra mai vista abans a casa nostra i que ha comptat amb grans repartiments arreu del món, entre ells interpretacions de Hellen Mirren, Laurence Olivier o José Sacristán. I no cal dir que Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez, els protagonistes de l’espectacle de la Muntaner, no els desmereixen.

Casanovas ha adaptat i dirigeix un espectacle que ha situat a la dècada de 1980 quan es va legalitzar el divorci a Espanya i fa una picada d’ullet al cop d’estat militar fallit del 23 de febrer de 1981. La baralla teatral constant del matrimoni recreat per Arànega i Soler es presenta a una plataforma ovalada que significa l’aïllament, amb un punt claustrofòbic, rodejada pels espectadors, la majoria espectadores, assistint a l’infern de la relació de vampirs que espera i troba una tercera persona per a clavar-li les dents, protagonitzada per Carles Martínez.

Esplèndida l’actuació de Soler vestit tota l’estona de militar malalt que només es diverteix amb el brandi i quan es marca un ball al so d’una marxa militar. Moment hilarant.

No us explicaré el final, aneu-la a veure, paga la pena, però sí que us diré que vaig escoltar el comentari d’algunes espectadores tot dient: “i per què no el deixa”, ai uix!, aquí rau la cosa, el moll de l’os de les relacions que estableixen vinculacions amb depredadors, narcisistes o explotadors, diuen els experts….

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Ponte la peluca, ya…

Genial en Javier Gurruchaga amb una perruca estil Trump i el seu nou tema “Que viene Trump”.

Gurruchaga acompanyat de la seva Mondragón va oferir dijous un recital a la Sala Barts en el marc de la seva gira 40 aniversari “Anda Suelto Satanás“.

No sé d’on treu la força en Gurruchaga, que ja té una edat, però va oferir un super espectacle on no varen faltar els temes mítics de “Ponte la peluca” o de “Viaje con nosotros” i ben segur que vàrem viatjar al passat i al present amb la seva advertència, ja feta realitat, de “Que viene Trump” i el títol de “Anda Suelto Satanás” que li ha posat a la gira.

La Mondragón amb so fantàstic de banda de rock&roll gairebé americana i en Gurruchaga fent el seu habitual muntatge on a mi, potser només a mi, em va sobrar la ballarina cubana que anava introduint als números. La noia ho feia molt bé, però potser no calia i menys en el tema on simulava un striptease.

Una esplèndida festa d’aniversari, són ja 40 anys, i nosaltres viatjant amb la Mondragón i posant-nos la perruca i el que faci falta.

Highly recommeded, i si no em creieu, potser hauria d’haver fet una foto a la cara mig divertida, mig estupefacte, del meu amic periodista canadenc que va seguir el concert dels èxits de la Mondragón.Genial en Javier Gurruchaga amb una peluca estil Trump i el seu nou tema “Que viene Trump”.

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

L’infern del matrimoni i la guerra interna de les parelles

sdr

sdr

August Strindberg (Estocolm 1849-1912) considerava que el matrimoni és un infern, tot i que es va casar i divorciar tres vegades, i així ho il·lustra en “Dansa de Mort”, una obra en versió catalana produïda per la Sala Muntaner, en cartellera entre el 12 de Maig i el 9 de Juliol.

Jordi Casanovas ha adaptat i dirigeix un espectacle teatral inèdit a casa nostra que ha comptat ja amb grans repartiments arreu del món, entre ells interpretacions de Hellen Mirren, Laurence Olivier o José Sacristán.

El text d’un autor que “escrivia amb l’estómac, amb el cor”, ha dit Casanovas, arriba també amb tres destacats intèrprets: Lluís Soler, Mercè Arànega i Carles Martínez.

És la història d’un matrimoni que no suporta estar junt, amb una relació d’amor-odi, convivència difícil, avorriment i baralla constant.

En aquest camp de batalla domèstic arriba una tercera persona que intenta controlar la situació.

Soler encarna a un capità, un militar enrabiat amb el món que descobreix que els seus dies s’estan acabant i Arànega a una actriu de poca monta que va deixar fa vint-i-cinc anys la seva suposada carrera per casar-se amb un home que li prometia un futur llustrós que no ha estat.

Són a una antiga torre militar d’una illa a la qual només es pot arribar amb ferri on, en un moment donat, hi apareix un antic amic i cosí d’ella (Carles Martínez), que és el que els va presentar fa vint-i-cinc anys. El nouvingut havia estat forçat a deixar el país per raons polítiques i ara hi torna amb esperit renovat.

El joc teatral de la parella que gaudeix barallant-se en públic es presenta en una plataforma ovalada que significa l’aïllament, amb un punt claustrofòbic, i Jordi Casanovas l’ha situat en la dècada de 1980 quan es va legalitzar el divorci a Espanya, oferint l’oportunitat de separar-se a les parelles que no volien continuar la seva convivència, per tal de traslladar-ho en un context més pròxim a l’espectador.

Soler ha explicat que la parella està contenta de veure arribar una “víctima per a clavar-li les dents”, en “un joc maquiavèl·lic on tots tres són víctimes.

Pintor, fotògraf i dramaturg,  Strindberg considerava “un infern el matrimoni”, i el personatge que interpreta Martínez a l’obra “es troba en una història de vampirs”, ha afirmat l’actor qui ha parafrasejat paraules d’un poema de l’autor escandinau on diu: “sóc l’únic foc que hi ha a Suècia”.

Casanovas ha comptat pel seu espectacle amb una banda sonora original de Carles Viarnés acomanyant tota la representació.

L’espectacle arranca amb una tempesta que durarà tres dies el que complica l’estat mental dels protagonistes, amb un final on potser l’alliberament podria ser la mort…ha afegit Carles Martínez.

Amb tocs d’humor negre, per a en Jordi Casanovas, “Dansa de Mort” té “material de suspens, de Hitchcock, amb molts tons diferents”.

rp muntaner2

Posted in Uncategorized | Leave a comment

El drac i la princesa

llegenda sant jordi

VAGI PER ENDAVANT UNA REFLEXIÓ QUE VULL COMPARTIR AMB VOSALTRES:

som un país que escriu I LLEGEIX relats CURTS, contes: Calders, Rodoreda, Monsó, Moliner i que sovint fa conya de les seves tradicions, o las fa més properes, digueu-ho com volgueu. En aquesta linia us he portat un relat curt d’una bloguera, la Montse Sales de Sant Marti, i diu així:

En un país molt llunyà, al mig d’un frondós bosc, hi havia una cova o hi vivia tranquil·lament un gegantesc drac.

El seu aspecte era magnífic: Tenia una alçada de tres pisos i la seva pell era verdosa amb diferents tonalitats, la seva enorme boca ensenyava una esgarrifosa filera de dents molt punxegudes que per mantenir-les en bon estat, el feia rossegar troncs tot el dia.

Es dedicava a conrear les verdures d’un petit hortet i cuidava d’unes poques gallines que li proporcionaven ous, única proteïna de la que s’alimentava.

A dalt d’un turó, per sobre d’un poblet, hi havia un palau habitat pel rei i la seva filla Emersenda.

El rei com que no teia mai res a fer perquè vivia a costa del treball i dels impostos que pagaven els vilatans , coneixent l’existència del drac, com que li agradava molt anar de cacera, va decidir convocar a tots els homes fornits del poble per anar a caçar-lo. Com excusa va dir als vilatans que el drac es volia cruspir a la princesa Emersenda.

La princesa Emersenda era una noia molt com cal: llesta, feminista i sempre avorrida perquè el seu pare mai li deixava fer res interessant i així que va escoltar la notícia, va decidir que havia de desfer tota aquella ximpleria.

Emersenda intentà convèncer al seu pare, però aquest, estava massa avorrit per cancel·lar la cacera, així que va decidir aturar-ho ella mateixa. Va anar cap el bosc per parlar amb el drac i se’l va trobar collint patates.

– Bon dia drac. Es pot saber perquè voleu cruspir-me? –

Però que dius ximpleta! Jo no sóc carnívor. –

Doncs, de què t’alimentes? –

De les meves verdures i dels ous de les gallines. Avui precisament he cuinat ous remenats amb tomàquet. Vols dinar amb mi i parlarem de tot això?

– D’acord. Van seure en una taula i després de posar-hi estovalles i coberts, el drac va dir:

– Pregunta’m el que vulguis que jo et contestaré.

– Si en veritat ets un drac tranquil i bo, perquè vius tan lluny de la gent?

– Perquè al poble no els agraden els éssers diferents i jo ho sóc. No m hi volen ni tampoc a tu ni al teu pare que abusa tant d’ells.

– Home, això no és cert, a nosaltres si que ens volen.

– Ah si? Llavors perquè heu de viure a dalt d’un turó tan apartat del poble? Perquè no viviu al poble amb els vilatans?

– Això no m’ho havia plantejat mai, digué la princesa, però crec que tens raó. A mi m’agradaria conviure amb ells i a més tinc moltes idees per millorar la seva vida, sobretot la de les dones. A més si pogués manar jo, et deixaria tornar a viure al poble, si tu volguessis, es clar, i els podríem ensenyar que ser diferent no és dolent sinó enriquidor, ja que tu pots i saps fer coses que ells no poden i al inrevés.

Metre ells parlaven, el rei, valorant l’alçada i força del drac i veient que els vilatans passaven d’ell i de les seves estúpides idees, decidir cridar a Sant Jordi perquè l’ajudés.

Sant Jordi s’hi presentà amb la seva cursi aparença. Portava casc, llança i tota una brillant armadura.

Amb aquesta fatxenda aparença, Sant Jordi li digué: – No et preocupis, rei, jo m’encarregaré de tot. Llavors es dirigí cap el bosc i al cap de cavalcar una estona, arribà a casa del drac, i se’l trobà menjant una amanida, tot parlant i rient amb la princesa.

Al veure’l , la princesa li digué: – Cavaller, on vas amb tota aquesta ferralla?

– Vinc a salvar-te, princesa, i a matar el drac.

– No siguis animal, a mi no cal que em salvi ningú perquè el drac no és cap perill, només és un ésser al que hem marginat i a més en cas de perill, no necessito per res la teva força perquè amb la meva astúcia i intel·ligència puc resoldre qualsevol problema.

Sant Jordi, llavors, li va demanar: – I què creus que hauria de fer?

La princesa li respongué – El que hauries de fer, en primer lloc, és treure’t tota la ferralla, perquè jo crec que el casc no et deixa pensar. Ja és hora de que deixis d’actuar com a salvador de donzelles ,que no cal, i te’n tornis a casa teva.

Sant Jordi en sentir tot això, va baixar el cap i ell i el seu cavall s’entornaren avergonyits i amb la cua entre les cames.

Llavors la princesa i el drac anaren cap el poble, van parlar amb els vilatans i com que parlant la gent s’acostuma a entendre, van acceptar de bon grat al drac i la princesa,  fins i tot els donaren una casa on viure.

Emersenda els va exposar totes les seves idees de millora i llavors el drac, amb el consentiment de tot el poble, li va dir: – Hem parlat i veient les teves bones idees,hem decidit que ens manis tu,això si , d’aquí quatre anys valorarem la teva feina. Només cal un requisit, et canviarem de nom i a partir d’ara et diràs República I així aquell poble va poder prosperar i ser feliç.

Ah , del rei no us en dic res perquè,a qui li importa que se’n va fer?.

Montse Sales

Posted in actualitat, Contes, feminisme, llengua, Tradicions | Leave a comment

UNA PICOR RECURRENT

No l’heu tinguda mai una picor recurrent, jo la tinc ara mateix, i anit la vaig compartir amb en Roger Coma i Ramon Madaula a la Sala Muntaner a la representació de “L’Electe”.

Amb la platea plena de públic que acompanyava els actors amb rialles, la picor recurrent que tinc ara mateix a causa d’una rinitis al·lèrgica, no és la mateixa que la de l’electe (Roger Coma) qui 4 hores abans de pronunciar el seu discurs d’investidura per a ser el President de la Generalitat “té una merda de picor al nas” que li fa fer ganyotes com en Jim Carrey i l’impossibilita de fer el discurs que ha estat preparant davant el mirall tantes vegades.

A partir d’aquest fet que comparteixo sense haver de fer cap discurs, el protagonista se sotmet a la teràpia d’un psiquiatre (Ramon Madaula) que d’entrada li diu que té un tic espasmòdic i pateix un trastorn (de personalitat), cosa que l’electe d’entrada es nega a acceptar.

La comèdia fina està servida amb la sessió, protagonitzada per ambdós personatges i la teràpia que el doctor li va imposant, a poc a poc. La picor recurrent li va i li ve al President electe amb les preguntes i afirmacions del doctor que indaga en el seu passat i joventut de nen grassonet, poc estimat, amb por a decebre i a no estar a l’altura de les expectatives.

Còmiques les recomanacions del psiquiatre de sentir una pressió testicular pensant en la Paca, una mare de l’escola del seu fill que està de bon veure o el moment on l’electe ha de matar el pare.

El text de Madaula, el tercer que estrena, ara dirigit per Jordi Casanovas, pica l’ullet a personatges de casa nostra que truquen el candidat mentre prepara el discurs com el comte de Godó, Oliu del Banc de Sabadell o Bertomeu de La Caixa o a maneres de ser de la política catalana com la coneguda com fer “la puta i la ramoneta”.

La meva picor es va convertir en rialles en molts moments de la representació (divendres 31 de Març) coproduïda per la Sala Muntaner que s’hi estarà al seu escenari del 29 de març al 7 de maig.

Cartell

Posted in actualitat, comentaris, diaris, economia, premsa, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

Madaula explora els mecanismes que mouen una persona a presidir un país

L’actor Ramon Madaula duu a l’escenari de la Sala Muntaner del 29 de març al 7 de maig “L’electe”, una comèdia o “joguet escènic” on indaga sobre els ressorts íntims o el procés personal que pot tenir un polític de primera fila o un actor com ell mateix “a pujar un escenari i enfrontar-se amb una pila de persones”.

Roger Coma interpreta el personatge d’en Quimet, en Joaquim Dalmau, que es converteix en el 135 President de la Generalitat, un president electe que a la tarda s’hi ha d’enfrontar amb el discurs d’investidura però no s’hi veu capaç i es veu assaltat per una sèrie de picors i tics que fan necessari l’ajut d’un psiquiatre per tirar endavant, personatge que interpreta el mateix Madaula.

És el segon text que estrena Madaula com a autor en una obra de 75 minuts reescrita a partir d’un text de mitja hora que ara es converteix en “un joguet escènic”, dirigit per Jordi Casanovas.

“No és per tenir poder, Trump crec que ho va fer per despit i, en Pedro Sánchez (PSOE) amb tot el que ha patit, perquè no plega…” es pregunta Madaula, “hi ha d’haver alguna cosa…, ressorts molt íntims”.

I amb aquestes preguntes que es fa, l’autor ha teixit un text que passa a casa nostra, en una obra “molt de Km. 0”, afegeix Coma, car el seu personatge (en Quimet) prové d’una família menestral, és un senyor de Mollet el pare del qual tenia una xarcuteria, amb sentiments molt reprimits que potser s’han transformat en una gran ambició.

Amb material “del cor i de l’estómac”, diu Casanovas, s’ha muntat una obra que trasllada a l’escenari petits traumes, amb un psiquiatre que planteja obrir “calaixos emocionals” d’un President que se li resisteix en una lluita constant.

Amb aquesta reflexió però, “L’electe” acaba essent “una comèdia rodona amb el riure garantit”, assegura el director de l’espectacle, en un muntatge que es presenta com “una comèdia dramàtica sobre els efectes de la política i les teràpies psiquiàtriques.

Dos homes, l’electe i el psiquiatre, gairebé immòbils, asseguts en uns sofàs en un espai presidit per un tapís medieval que té un petit valor simbòlic car representa una sèrie de gent intentat caçar un unicorn.

Madaula ha escrit d’altres textos i agraeix la Sala Muntaner que li hagi obert la porta car quan s’és actor i ofereixes una obra que has escrit, sovint “te la trobes tancada”, diu.

l'electe

Ramon Madaula i Jordi Casanovas parlant amb en Joan Estrada de la Muntaner durant la presentació de “L’electe”

Posted in actualitat, política, premsa, teatro | Leave a comment