FORUSHANDE (EL VIAJANTE)

Forushande

Multipremiada, Forushande, en anglès The salesman i en castellà El Viajante, és una pel·lícula franco-Irenes del 2016 escrita i dirigida per Asghar Farhadi.
La pel·lícula narra la història d’una jove parella, Emad (Shahab Hosseini) i Rana (Taraneh Lidoosti), que interpreten els papers principals d’una versió local de la popular obra de teatre La mort d’un viatjant d’Arthur Miller.
La seva relació personal pren un inesperat gir quan es muden a una casa que prèviament havia estat habitada per una dona dedicada a la prostitució.
No explicaré aquí l’argument però si comentaré com la societat iraniana tot i que la parella és moderna i l’Emad és un professor de literatura, amb bona relació amb el seu alumnat, es deixa dur pels comentaris del veïnat i busca obsessivament l’agressor de la seva dona que va entrar inesperadament al pis quan ella es dutxava.
Quan el troba el vol humiliar, com ell es considera humiliat pel fet que tothom sap el motiu de l’agressió car el pis que la parella acaba d’ocupar era abans d’una prostituta.
Quan enxampa l’agressor li vol fer pagar tota la suposada humiliació que ha patit ell com a matxo alfa de la parella, mentre que la seva dona s’apiada d’ell, un home malalt i gran.
Mostra la pel·lícula la diferent manera d’abordar el conflicte car Rana tot i que està traumatitzada perdona l’home, mentre que Emad el vol castigar.
Un guió espléndit i premiat amb fonament, al meu entendre, amb paral·lelismes amb la Mort d’un viatjant, obra que està representant la companyia teatral on Emad i Rana actuen.
No mostra el que podíem esperar d’una societat opressora, ans al contrari, és una situació que ben segur podria passar a casa nostra.
Compte amb qui pot haver llogat el pis abans que vosaltres.

Cine Metropol 12/03/2017

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

“La niña del gancho”, un documental feminista

Raquel Barrera ha aconseguit una cosa que fa temps ens mancava: fer un documental feminista sobre l’esport.

I ho fa de la mà juganera de Encarna Hernández, una dona de gairebé cent anys, pionera del bàsquet femení.

“La niña del gancho” ens acosta un personatge oblidat o poc reivindicat, el de la lorquiana Encarna Hernández, la primera dona entrenadora del bàsquet espanyol.

Tot i que l’esport olímpic espanyol en general, i el català en concret, té des de fa pocs anys segell femení, la majoria de noms de jugadores passen sense pena ni glòria. Als jocs olímpics de Rio de Janeiro 2016, Espanya va guanyar 17 medalles, 9 d’elles amb nom femení i 8 masculí. A Londres Espanya en va guanyar el mateix nombre, la mitad d’elles gràcies a les dones esportistes.

De tot això i del recorregut d’una dona capdavantera com ho és Encarna Hernández ens en parla Barrera a la seva pel·lícula que és també un cant d’amor al bàsquet i al bàsquet jugat per dones.

Amb molta habilitat, Barrera col·loca la veterana jugadora al costat de les més joves com la madrilenya Amaya Vademoro, única jugadora que va aconseguir entrar al Top 5 de millor jugadora Europea durant 6 anys consecutius. La Valdemoro en un moment de la pel·lícula diu que se la titllava de ser “la Pau Gasol femenina” quan li hagués agradat molt haver disposat dels mateixos recursos que Gasol per competir amb igualtat de mitjans.

La jugadora internacional catalana Laia Palau també és entrevistada en un moment del film a la seva casa de Praga. Palau és del mateix barri que Hernández i té, segons la directora del documental, el mateix caràcter juganer i reivindicatiu que la protagonista central de “La niña del gancho”.

A “La niña del gancho” que es titula així pel “ganxo” que va fer famosa a Hernández quan jugava i que encara mostra quan se li esmenta, es fa un repàs de l’evolució d’aquest esport des de la primera participació femenina on a les jugadores sovint se les titllava de “marimachos” i eren mal vistes per participar en una activitat impròpia del “sexo bello”.

Ens mostra a Hernández, encara ara als seus gairebé cent anys, pendent dels partits de bàsquets femení que segueix per televisió i com anima les jugadores que surten en pantalla des de la butaca de la casa on viu envoltada de retalls d’història del bàsquet femení passat i actual.

A mi que no sóc precisament de tarannà esportista se m’han passat els minuts de projecció molt ràpid, envoltada de les joves jugadores de bàsquet de la meva ciutat. Força noies que almenys la meitat del món és vostre.

 

Posted in actualitat, comentaris, deportes, diaris, feminisme, premsa, press, Uncategorized | Leave a comment

Hartos, estamos hartos pero ahogados en la impotencia, hundidos en la resignación

 

 

Són paraules de Javier García Yagüe, director artístic de la sala i companyia madrilenya Cuarta Pared i de “La Rebel·lia Possible”, obra que la Sala Muntaner presenta en català fins al 26 de Març.

Atreta pel títol, em sumo a la proposta del “Indignez-vous!” de Stéphane Hessel i a la recomanació de l’obra de no romandre amb els braços plegats o alçar les espatlles davant els diversos fraus que van desfilant a la vida i a l’espectacle, recreats sense pausa per sis actors i actrius i a un ritme trepidant.

“La Rebel.lia Possible” arrenca amb els actors compartint titulars de premsa amb els espectadors, d’aquests titulars que es comenten amb els amics tot dient: “has vist això”, “no hi ha dret”. Això mateix pensa en Garcia quan decideix reclamar a una teleoperadora la devolució d’uns cèntims per estar en desacord amb el criteri aplicat per Telecom en les tarifes. En Garcia vol dur fins al final la seva queixa i “ahogado en la impotencia”, en el seu món de fantasia de legalitat, es converteix en líder d’una sèrie de persones que lluiten contra la resignació.

Drama i comèdia alhora, des del personatge d’un pare amb una filla anorèxica, arrenca somriures amb el personatge d’en Lluís que duu a l’escenari totes les seves protestes, des de robar una verge a despullar-se a una Església, per tal d’aconseguir legalitzar la seva intenció de fer apostasia.

(6/03/2017)

Posted in actualitat, diaris, política, premsa, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

#onsónlesdones (Hidden Figures)

El cineasta Theodore Melfi trenca el silenci sobre els noms de tres dones afroamericanes a Hidden Figures (Figuras ocultas) una pel·lícula i documental que ens explica la tasca de Katherine Johnson (Taraji P. Henson), Dorothy Vaughn (Octavia Spencer) i Mary Jackson (Janelle Monae) a la NASA a principis de la dècada dels 60.
El film repassa el treball de dues matemàtiques i una enginyera, tres superdotades que varen col·laborar activament a la carrera espacial estatunidenca.
Aquests cervells femenins varen haver de lluitar contra les discriminacions de ser dona i ser afroamericana en un món d’homes blancs.
Treballaren a la NASA ajudant a guanyar la carrera espacial americana per avançar a Unió Soviètica en la missió de llançar un home en òrbita: l’astronauta John Glenn.
Melfi documenta la carrera espacial centrant-se però en els problemes que varen tenir les tres dones per fer valer el seu criteri i els seus drets en un món competitiu i segregacionista on fins i tot havien d’anar a un lavabo especial pera dones negres a l’altra punta del lloc on treballaven.
Pel·lícula d’unes dues hores que passa tranquil·lament i et deixa bocabadada davant del grau de discriminació que les tres científiques visionàries varen haver de patir i superar sense defallir.

És una història basada en fets reals i en el llibre de Margot Lee Shetterly que trenca el silenci sobre la increïble història de les tres “figures ocultes”.

Posted in actualitat, cine, comentaris, feminisme, política, premsa, press, Uncategorized | Leave a comment

El servei de notícies en català d’EFE

El servei de notícies en català d’EFE va ser el primer en la nostra llengua que va tenir una agència de notícies, i va començar oficialment l’ú de setembre de 1978.

 

El 21 d’agost de 1997 en Ramon Barnils parlava a “Seny i Sensibilitat”, la seva columna de El Mundo d’aleshores i en català, de la seva feina a EFE del carrer Pelai, durant l’época de Luís María Ansón, traduint notícies al català, i deia: “dues hores diàries, categoria laboral de traductor a tant la línia, redactant notícies que no tinguessin interès en espanyol: si hi havia un accident amb mort, per a l’espanyol, si només havia ferits i si no valia la pena de publicar-la, per al català”.
Amb el títol de “Notícies en català” explicava quan va veure com amb el trasllat d’EFE del carrer “Pelayo a la Gran Via” li canviàven la màquina d’escriure per un ordinador i com un bon dia Roger Jiménez, delegat de l’Agència EFE a Catalunya li va dir de “començar a engegar una agència de veritat, mínima però real” i el “va passar de traductor a tant la línia a redactor d’un parell d’horetes a jornada completa”.

Va ser l’ú de setembre de 1978 quan va començar oficialment la primera agència de notícies en català on la que signa, redactora de la casa i precària laboralment, va començar a col.laborar amb entusiasme al projecte juntament amb d’altres periodistes “nous de trinca”, segons que explicava al diari en Ramon.
Era “una agència mínima però real” diu a l’article. Recordo les tardes on discutíem les notícies. Ambòs teníem clar que volíem una agència de notícies integral, no folklòrica, amb notícies de veritat i també amb corresponsals fora del país. Somnis irreals per l’época.
El 1984 es va tancar i no se’n va saber res més fins el 1989. Hi ha encara cartes d’en Roger Jiménez explicant la iniciativa als corresponsals.
Quina va ser la raó del tancament d’una iniciativa entusiasta i pionera. Hi ha qui deia per manca de diners i voluntat política i d’altres que els que la feien no eren “políticament correctes”.
En tot cas aquesta és la meva història d’una llavor d’agència de notícies de país que va comptar amb la iniciativa i les ganes d’algunes persones que teníen clar la importància d’un servei integral de notícies en català.

Núria Cornet

Posted in actualitat, comentaris, diaris, EFE, llengua, política, premsa, press, Uncategorized | Leave a comment

SURREALISME ALEMANY A TONI EERDMANN

La cineasta alemanya Maren Ade em va sorprendre anit amb el seu Toni Eerdmann, una comèdia boja de tres hores de durada que vol trencar, crec jo, la vida organitzada i sovint poc flexible que alguns duem o hem dut.

Ho fa amb la història surrealista d’un pare que no veu mai a la seva filla car ella és molt ocupada, treballa a una gran empresa alemanya establerta a Bucarest on l’home no dubta de presentar-s’hi per sorpresa i protagonitzar diversos episodis públics que vergonyen la filla com el de dir que ha llogat una filla car la seva no exerceix d’això, de filla.

Surrealista i hilarant a vegades, per a mi no sempre, serà que sóc mediterrània, com ho és l’escena de tothom despullat en una festa on, està clar, el pare apareix de forma sobtada i novament representant un personatge.

La pel·lícula gira al voltant d’una pregunta que li fa el pare juganer, en un moment molt seriós, a l’Eva, la filla, i que és: “Ets feliç”?, i ella respon, “què és la felicitat”. Jo mateixa sovint m’ho pregunto, també.

La directora ha inclòs, benvinguts siguin, flaixos que contraposen el luxe de les multinacionals que volen invertir a Romània amb la vida dels romanesos, des dels treballadors a punt de ser acomiadats i no obstant generosos amb el panorama, a vista d’ocell, d’una sèrie de barraques a Bucarest.

Per tot aquest joc el pare atrevit i un xic boig s’inventa el personatge que dóna títol a la pel·lícula: Toni Eerdmann.
Posted in actualitat, cine, política, premsa | Leave a comment

Sortiu del paradís i feu alguna cosa

Sortiu del paradís

_mg_0599
És el missatge que la pallassa Pepa Plana vol donar a “Paradís Pintat”, un espectacle que es presenta amb la intenció de “vestir de poesia la cara més trista de les migracions” i que estarà a l’escenari de la Muntaner a partir de demà i fins al 19 de febrer.
I la nostra pallassa universal surt aquí d’un quadre on hi ha pintades quatre angeletes, d’aquests quadres que sovint hem vist a sobre el bufet de casa de l’àvia o dels tiets, amb una capsa de música i un sobretaula de ganxet a sota, per a fer el seu somni que és el de volar i convertir-se en una angeleta de la guarda.
Fer riure, sí -diu Plana- però també sacsejar les consciències perquè el teatre “pot fer commoure des d’un drama real”, el de la gent que es llença al mar per escapar de la guerra.
“Estic parlant de sortir de la zona de confort i donar un cop de puny”, afegeix la Plana, de la mà d’aquesta angeleta pintada a un quadre, que vol volar i confon això amb voler ser una superheroïna, tot descobrint que és més fàcil nedar que volar”.
Aquesta capacitat d’abstracció de la protagonista que arriba fins al mar es veurà a l’escenari amb la tècnica de l’estudi de creació audiovisual “Nueveojos”
Valenta i sempre amb el nas vermell, que no es treu mai, i que diu és “la màscara més petita del món”, la Pepa Plana avisa que “no fa humor sobre aquest drama sinó que ajudo que entri de manera diferent”.
A “Paradís Pintat”, segons el director del muntatge, el suís italià Ferruccio Cainero, “prenem la figura de la pallassa i la posem en la situació contemporània de les tragèdies que passen molt a prop”.
Es tracta d’un espectacle d’una hora que Ferruccio Cainero ha qualificat de”còmic-líric” .
“Paradís Pintat” dedicarà la recaptació de la seva funció de l’u de febrer a Proactiva Open Arms, ONG que només ahir va rescatar del mar a Lesbos 54 persones, segons ha dit Òscar Camps durant la presentació, i 14 per dia al Mediterrani Central.
A més, en el decurs de la temporada voluntaris de Proactiva Open Arms informaran de la seva tasca els espectadors del teatre i la companyia també en farà difusió a través dels materials de comunicació de l’espectacle.
Totes les funcions de “Paradís Pintat” a la Sala Muntaner comptaran amb una fila zero destinada a Proactiva Open Arms. Els donatius es poden fer al compte de la ONG: ES591491 0001 2121 8580 1020 o a través de la pàgina web http://www.proactivaopenarms.org
El tema de les migracions és recurrent als treballs de Pepa Plana, membre de Pallassos sense Fronteres. A un anterior espectacle titulat “Èxode”, amb el desaparegut Joan Montanyès “Monti” i Joan Valentí, ja ens remetia al èxode de la Guerra Civil Espanyola.
Està clar que la pallassa té una inquietud amb aquest tema en considerar que “no pot ser que com a societat no fem res i que jo personalment no fes res”.
Pepa Plana tenia uns avis que van haver d’exiliar-se durant la Guerra Civil i que van acabar al camp de concentració d’Argelers.

 

Pepa Plana, Feruccio Cainero, Òscar Campsimg_20170124_112127_resized_20170124_045614625

Posted in actualitat, armes,mafia,traficants, emigració, exili, feminisme, guerra, política, premsa, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment