Mirar enrere per avançar (25 anys ADPC)

 

Ja fa vint-i-cinc anys i encara hi som, som les mateixes amb uns anyets més però amb les ulleres liles posades, al costat d’un munt de periodistes més joves que s’hi han afegit.
On érem fa vint-i-cinc anys…em pregunten des de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) de la qual vaig ser vicepresidenta el 1992.

Feia pocs anys que havia tornat de la meva corresponsalia i vida a Brussel·les i encara recordava quan molts anys abans a la redacció d’Efe Barcelona posava el femení a les meves notícies i me’l corregien, cosa que amb la llengua anglesa passava menys i això de buscar un nom neutre com persones, alumnat o professorat encara sobtava, era feina extra però la feia encantada.
Mentrestant anàvem fent i el 19 i 20 de juny de 1992 del grup promotor d’un sindicat de periodistes, unitari i plural, sorgit del II Congrés de Periodistes Catalans el 1992 va sortir l’impuls d’un congrés constituent, el mes de juny de 1993, del  que és el nostre Sindicat de Periodistes de Catalunya on vaig ser secretària de formació i ara pertanyo al Consell General. Però calia una Associació de Dones Periodistes i la vàrem posar en solfa, calia per tenir un lobby que fes pressió sobre les discriminacions que patim la meitat de la població.
Unes quantes treballadores de les redaccions vàrem elaborar un codi periodístic pel tractament de la violència de gènere, codi que s’ha anat renovant i va ser el primer que es feia a casa nostra.
Des d’aleshores ençà hi ha hagut un munt d’iniciatives de dones periodistes molt destacables com el molt ben portat diari digital La Independent i més recentment #Onsónesdones, lloc on es denuncia sistemàticament la discriminació de les opinadores als mitjans de comunicació de Catalunya.
Però al meu entendre no n’hi ha prou, no podem desistir car continuem suportant tot tipus de violències, física i de discriminació laboral i salarial, entre d’altres.
Tenim un alt índex de precarietat laboral femenina amb un alt grau de temporalitat i la gairebé totalitat de contractació a temps parcial, el que rellenteix la nostra carrera professional, la tenen les dones.
I vull ressaltar un tema que des que vaig assistir a la Quarta Conferència Mundial de la Dona a Beijing el 1995 tinc clavat com una fletxa: la comptabilització del percentatge que significa al Producte Interior Brut (PIB) del país el treball domèstic i de cura de les persones, treball que fan majorment dones i dones immigrades i que a casa nostra es calcula en un 23.4%. Encara no s’han fet estudis seriosos per posar-lo en primera plana i per a demostrar que si no es compta amb la meitat de la població, no hi ha cap projecte que pagui la pena.

Som-hi que encara resta molt per fer

Advertisements

About nuriacornet

Journalist (periodista)
This entry was posted in actualitat, diaris, dones, EFE, feminisme, política, premsa, press, Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s