El drac i la princesa

llegenda sant jordi

VAGI PER ENDAVANT UNA REFLEXIÓ QUE VULL COMPARTIR AMB VOSALTRES:

som un país que escriu I LLEGEIX relats CURTS, contes: Calders, Rodoreda, Monsó, Moliner i que sovint fa conya de les seves tradicions, o las fa més properes, digueu-ho com volgueu. En aquesta linia us he portat un relat curt d’una bloguera, la Montse Sales de Sant Marti, i diu així:

En un país molt llunyà, al mig d’un frondós bosc, hi havia una cova o hi vivia tranquil·lament un gegantesc drac.

El seu aspecte era magnífic: Tenia una alçada de tres pisos i la seva pell era verdosa amb diferents tonalitats, la seva enorme boca ensenyava una esgarrifosa filera de dents molt punxegudes que per mantenir-les en bon estat, el feia rossegar troncs tot el dia.

Es dedicava a conrear les verdures d’un petit hortet i cuidava d’unes poques gallines que li proporcionaven ous, única proteïna de la que s’alimentava.

A dalt d’un turó, per sobre d’un poblet, hi havia un palau habitat pel rei i la seva filla Emersenda.

El rei com que no teia mai res a fer perquè vivia a costa del treball i dels impostos que pagaven els vilatans , coneixent l’existència del drac, com que li agradava molt anar de cacera, va decidir convocar a tots els homes fornits del poble per anar a caçar-lo. Com excusa va dir als vilatans que el drac es volia cruspir a la princesa Emersenda.

La princesa Emersenda era una noia molt com cal: llesta, feminista i sempre avorrida perquè el seu pare mai li deixava fer res interessant i així que va escoltar la notícia, va decidir que havia de desfer tota aquella ximpleria.

Emersenda intentà convèncer al seu pare, però aquest, estava massa avorrit per cancel·lar la cacera, així que va decidir aturar-ho ella mateixa. Va anar cap el bosc per parlar amb el drac i se’l va trobar collint patates.

– Bon dia drac. Es pot saber perquè voleu cruspir-me? –

Però que dius ximpleta! Jo no sóc carnívor. –

Doncs, de què t’alimentes? –

De les meves verdures i dels ous de les gallines. Avui precisament he cuinat ous remenats amb tomàquet. Vols dinar amb mi i parlarem de tot això?

– D’acord. Van seure en una taula i després de posar-hi estovalles i coberts, el drac va dir:

– Pregunta’m el que vulguis que jo et contestaré.

– Si en veritat ets un drac tranquil i bo, perquè vius tan lluny de la gent?

– Perquè al poble no els agraden els éssers diferents i jo ho sóc. No m hi volen ni tampoc a tu ni al teu pare que abusa tant d’ells.

– Home, això no és cert, a nosaltres si que ens volen.

– Ah si? Llavors perquè heu de viure a dalt d’un turó tan apartat del poble? Perquè no viviu al poble amb els vilatans?

– Això no m’ho havia plantejat mai, digué la princesa, però crec que tens raó. A mi m’agradaria conviure amb ells i a més tinc moltes idees per millorar la seva vida, sobretot la de les dones. A més si pogués manar jo, et deixaria tornar a viure al poble, si tu volguessis, es clar, i els podríem ensenyar que ser diferent no és dolent sinó enriquidor, ja que tu pots i saps fer coses que ells no poden i al inrevés.

Metre ells parlaven, el rei, valorant l’alçada i força del drac i veient que els vilatans passaven d’ell i de les seves estúpides idees, decidir cridar a Sant Jordi perquè l’ajudés.

Sant Jordi s’hi presentà amb la seva cursi aparença. Portava casc, llança i tota una brillant armadura.

Amb aquesta fatxenda aparença, Sant Jordi li digué: – No et preocupis, rei, jo m’encarregaré de tot. Llavors es dirigí cap el bosc i al cap de cavalcar una estona, arribà a casa del drac, i se’l trobà menjant una amanida, tot parlant i rient amb la princesa.

Al veure’l , la princesa li digué: – Cavaller, on vas amb tota aquesta ferralla?

– Vinc a salvar-te, princesa, i a matar el drac.

– No siguis animal, a mi no cal que em salvi ningú perquè el drac no és cap perill, només és un ésser al que hem marginat i a més en cas de perill, no necessito per res la teva força perquè amb la meva astúcia i intel·ligència puc resoldre qualsevol problema.

Sant Jordi, llavors, li va demanar: – I què creus que hauria de fer?

La princesa li respongué – El que hauries de fer, en primer lloc, és treure’t tota la ferralla, perquè jo crec que el casc no et deixa pensar. Ja és hora de que deixis d’actuar com a salvador de donzelles ,que no cal, i te’n tornis a casa teva.

Sant Jordi en sentir tot això, va baixar el cap i ell i el seu cavall s’entornaren avergonyits i amb la cua entre les cames.

Llavors la princesa i el drac anaren cap el poble, van parlar amb els vilatans i com que parlant la gent s’acostuma a entendre, van acceptar de bon grat al drac i la princesa,  fins i tot els donaren una casa on viure.

Emersenda els va exposar totes les seves idees de millora i llavors el drac, amb el consentiment de tot el poble, li va dir: – Hem parlat i veient les teves bones idees,hem decidit que ens manis tu,això si , d’aquí quatre anys valorarem la teva feina. Només cal un requisit, et canviarem de nom i a partir d’ara et diràs República I així aquell poble va poder prosperar i ser feliç.

Ah , del rei no us en dic res perquè,a qui li importa que se’n va fer?.

Montse Sales

Advertisements

About nuriacornet

Journalist (periodista)
This entry was posted in actualitat, Contes, feminisme, llengua, Tradicions. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s