A One Woman Show

Maria Molins

Si al Festival de Peralada hi ha en cartellera Juliet Binoche cantant Barbara, al Grec tenim la Maria Molins amb CabaretA.
La Molins està esplèndida en el One Woman Show que protagonitza i canta, balla i recita amb l’aixopluc, això sí, de la Bárbara Granados, Dick Thern i Miquel Malirach a l’escenari, dirigits per Joan Maria Segura Bernadas.
Avui és el darrer dia per veure-la en acció a la Sala Muntaner en un espectacle que la Granados i ella mateixa, amb compartida autoria, han titulat CabaretA.
Insisteixo amb el One Woman Show car al meu entendre, la Molins eclipsa la resta en aquest teatre de cabaret que vol recuperar la Barcelona canalla dels anys 20 i 30.
Transformada la Muntaner en una espècie de cabaret amb tauletes i llumetes al mig, la Molins fins i tot protagonitza escenes de pit i cuixa i interpel·la els senyors tot cantant una cançoneta sobre la picor.
El muntatge té referents de dones emblemàtiques com Maria Aurèlia Capmany, Mary Santpere, Guillermina Motta i Ángel Pavlovsky. Parla de precarietat, teràpies, gent tòxica, homosexualitat, gèneres, “el procés” o la hipocresia de posar-se llacets el dia de la sida o el càncer i no fer res més.
No estalvia crítiques directes als polítics i als seus discursos a través de la línia telefònica “Aversicueladígame” i té un record per totes les dones treballadores i sense sou.
Destaca una cançó de bressol tocada amb copes, La Violetera amb campanetes o Rien de Rien amb theremin, interpretades per Granados, on la besnéta de l’emblemàtic compositor agafa el protagonisme en una mostra de virtuositat.

CabaretA uneix una compositora i intèrpret, Bárbara Granados, i una actriu, Maria Molins, amb vint anys de carrera teatral, que surten dels seus papers habituals en un projecte amb format de teatre i concert que ja té volada i sembla que gira després del Grec.

Posted in actualitat, dones, política, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

El Grec Festival de Barcelona no oblida els més petits

20170711_140206_resized
El director del Grec, Francesc Casadesús i el director del espectacle, Albert Vila

 
El Grec Festival de Barcelona no oblida els més petits ni les seves famílies i ha programat al Mercat de les Flors el 15 i el 16 de juliol “My baby is a queen“, un espectacle de 4 ballarins i 3 músics on els nens i nenes són a l’escenari i no passa res si xisclen o es mouen molt, ans al contrari.
Amb autoria i direcció del músic Albert Vila i la ballarina Eva Vilamitjana, la Companyia La Petita Malumaluga ofereix el seu projecte més ambiciós, un espectacle de recerca que es veurà l’Agost a Xangai i a Hong Kong.
A dos pams dels espectadors petits i de les seves famílies ofereix un muntatge de figures que ballen, d’accions reflectides en el mirall per a observar com mirem, on mirem, per què mirem, al voltant dels orígens, la discapacitat, el gènere, els pensaments. Un recorregut per la diferència i per qui i com la mira.
My baby is a queen” és dels creadors de “Bítels per a nadons”, un concert tribut a The Beatles, “30 elefants sota un paraigua”, “Núvols amb nadons” i “La lluna en un pot”, una aposta que califiquen “d’altament interactiva”.

Posted in actualitat, Contes, música, nens, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

Tradició, acrobàcia i música a “Halka”

En el viatge a la Mediterrània que proposa el Grec Festival de Barcelona enguany arriba els dies 1 2 i 13 de juliol a l’anfiteatre Grec “Halka“, una festa de tradició, acrobàcia i música a càrrec del Groupe Acrobatique de Tanger.
Catorze artistes en un escenari en forma circular tal com en fa referència el nom de l’espectacle: cercle que les multituds formen en espais públics al voltant de predicadors o xarlatans o bé contacontes, acròbates o cantants que ofereixen una mostra del seu art.
La companyia que ja ha passat pel Grec dues vegades ofereix ara danses i piràmides humanes com les que tradicionalment es feien per espiar els enemics tot actuant sobre la sorra per emular la platja de Tanger on es desenvolupa aquest art tradicional de l’acrobàcia, a manca d’espais on assajar.
La directora de la companyia, Sanae El Kamouni, ha explicat avui que l’espectacle es va crear fa dotze anys i que per primera vegada els acròbates que varen ser coneguts internacionalment gràcies al francès Aurèlien Bory s’han decidit a fer una escriptura col·lectiva pròpia.
El resultat ha estat un feliç matrimoni entre tradició i modernitat que posa llum a un patrimoni cultural poc conegut: l’acrobàcia marroquina, en aquesta ocasió revisitada pel circ contemporani

20170711_133803

Amb el micro a la mà Sanae El Kamouni
Segons El Kamouni, el procés ha estat més aviat complex car aquests acròbates són portadors d’una tradició ancestral que poca gent coneix. Al Marroc no han estat mai considerats artistes, eren marginats a la seva pròpia casa i explotats pels circs europeus tradicionals des de mitjan segle XIX quan la tradició que presenten és única, particular, berber, sufí, una joia de la cultura marroquina en vies de desaparició i no va ser fins al 2014 que el Ministeri del país els va considerar artistes.
Entre els 14 artistes que es veuran a l’escenari del Grec hi ha dues dones: Najwa Aarras i Amal Hammich i músics destacats com Mustapha Aït Ouarakmano i Mhand Hamdan.
La festa a la “Halka” està servida amb l’alegria, acrobàcia, cançons, música tradicional i espiritualitat del Groupe Acrobatique de Tanger.

Posted in actualitat, Contes, emigració, feminisme, Marroc, música, Tradicions, Uncategorized | Leave a comment

CabaretA recupera la Barcelona canalla

20170711_113040

Cesc Casadesús, Maria Molins, Bárbara Granados, Joan Maria Segura, Miquel Malirach

L’actriu Maria Molins i la pianista Bárbara Granados signen l’autoria de CabaretA, un espectacle de teatre i concert que vol recuperar la Barcelona canalla dels anys 20 i 30 i que es representa a la Sala Muntaner del 19 a 30 de juliol dins la programació del Grec Festival de Barcelona.
Teatre de cabaret amb un puntet de mala bava, el muntatge té referents de dones emblemàtiques com Maria Aurèlia Capmany, Mary Santpere, Guillermina Motta i Ángel Pavlovsky.
Transformarà la Muntaner en un cabaret amb les dues protagonistes i dos músics (Dick Therm i Miquel Malirach) a l’escenari.
Tot i que sembla que al principi es resistia, Molins fa escenes de pit i cuixa i fins i tot s’asseu a la falda d’un senyor o d’una senyora del públic tot dient que té molta picor…
Espectacle dirigit per Joan Maria Segura, CabaretA tracta de política, “amb crítiques al que ens colen els polítics”, precarietat, teràpies, gent tòxica, homosexualitat, gèneres, “el procés” o la hipocresia de posar-se llacets el dia de la sida o el càncer i no fer res més.
CabaretA vol fer un homenatge al Paral·lel i durant els seus 80 minuts de durada anuncia picades d’ullet a Mary Santpere amb una cançó que es diu “La traficante” que lliga amb la seva “Cocaïna”, un homenatge a Maria Aurèlia Capmany on Malirach l’emula explicant una cançó de cabaret dels anys 60 o una escena de “El Mercader de Venècia” de Shakespeare a ritme de blues.
Cançó de bressol tocada amb copes, La violetera amb campanetes o Rien de Rien amb theremin són algunes de les perles que anuncia el muntatge amb un 80% d’autoria pròpia.
CabaretA uneix una compositora i intèrpret, besnéta d’Enric Granados i una actriu, Maria Molins, amb vint anys de carrera teatral, que surten dels seus papers habituals en un projecte amb format de teatre i concert que ja té volada, assajos al teatre de Santa Coloma de Gramenet i prèvies amb públic aplaudint dempeus.

Posted in actualitat, feminisme, política, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

Relacions tòxiques, de depredadors

A “Dansa de Mort” un espectacle teatral que podeu veure fins al 9 de juliol a la Sala Muntaner hi trobareu una relació tòxica, de depredadors, la vinculació matrimonial de depredadors, narcisistes o explotadors, diuen els psicòlegs experts en la matèria, que hi ha establerta entre un militar en capa caiguda i una actriu de poca monta tancats en una fortalesa militar que hi ha a una illa on no es pot accedir si no és amb ferri.

El dramaturg August Strindberg (Estocolm 1849-1912) és l’autor d’un text passat aquí pel sedàs del nostre Jordi Casanovas que ha adaptat una obra mai vista abans a casa nostra i que ha comptat amb grans repartiments arreu del món, entre ells interpretacions de Hellen Mirren, Laurence Olivier o José Sacristán. I no cal dir que Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez, els protagonistes de l’espectacle de la Muntaner, no els desmereixen.

Casanovas ha adaptat i dirigeix un espectacle que ha situat a la dècada de 1980 quan es va legalitzar el divorci a Espanya i fa una picada d’ullet al cop d’estat militar fallit del 23 de febrer de 1981. La baralla teatral constant del matrimoni recreat per Arànega i Soler es presenta a una plataforma ovalada que significa l’aïllament, amb un punt claustrofòbic, rodejada pels espectadors, la majoria espectadores, assistint a l’infern de la relació de vampirs que espera i troba una tercera persona per a clavar-li les dents, protagonitzada per Carles Martínez.

Esplèndida l’actuació de Soler vestit tota l’estona de militar malalt que només es diverteix amb el brandi i quan es marca un ball al so d’una marxa militar. Moment hilarant.

No us explicaré el final, aneu-la a veure, paga la pena, però sí que us diré que vaig escoltar el comentari d’algunes espectadores tot dient: “i per què no el deixa”, ai uix!, aquí rau la cosa, el moll de l’os de les relacions que estableixen vinculacions amb depredadors, narcisistes o explotadors, diuen els experts….

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Ponte la peluca, ya…

Genial en Javier Gurruchaga amb una perruca estil Trump i el seu nou tema “Que viene Trump”.

Gurruchaga acompanyat de la seva Mondragón va oferir dijous un recital a la Sala Barts en el marc de la seva gira 40 aniversari “Anda Suelto Satanás“.

No sé d’on treu la força en Gurruchaga, que ja té una edat, però va oferir un super espectacle on no varen faltar els temes mítics de “Ponte la peluca” o de “Viaje con nosotros” i ben segur que vàrem viatjar al passat i al present amb la seva advertència, ja feta realitat, de “Que viene Trump” i el títol de “Anda Suelto Satanás” que li ha posat a la gira.

La Mondragón amb so fantàstic de banda de rock&roll gairebé americana i en Gurruchaga fent el seu habitual muntatge on a mi, potser només a mi, em va sobrar la ballarina cubana que anava introduint als números. La noia ho feia molt bé, però potser no calia i menys en el tema on simulava un striptease.

Una esplèndida festa d’aniversari, són ja 40 anys, i nosaltres viatjant amb la Mondragón i posant-nos la perruca i el que faci falta.

Highly recommeded, i si no em creieu, potser hauria d’haver fet una foto a la cara mig divertida, mig estupefacte, del meu amic periodista canadenc que va seguir el concert dels èxits de la Mondragón.Genial en Javier Gurruchaga amb una peluca estil Trump i el seu nou tema “Que viene Trump”.

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

L’infern del matrimoni i la guerra interna de les parelles

sdr

sdr

August Strindberg (Estocolm 1849-1912) considerava que el matrimoni és un infern, tot i que es va casar i divorciar tres vegades, i així ho il·lustra en “Dansa de Mort”, una obra en versió catalana produïda per la Sala Muntaner, en cartellera entre el 12 de Maig i el 9 de Juliol.

Jordi Casanovas ha adaptat i dirigeix un espectacle teatral inèdit a casa nostra que ha comptat ja amb grans repartiments arreu del món, entre ells interpretacions de Hellen Mirren, Laurence Olivier o José Sacristán.

El text d’un autor que “escrivia amb l’estómac, amb el cor”, ha dit Casanovas, arriba també amb tres destacats intèrprets: Lluís Soler, Mercè Arànega i Carles Martínez.

És la història d’un matrimoni que no suporta estar junt, amb una relació d’amor-odi, convivència difícil, avorriment i baralla constant.

En aquest camp de batalla domèstic arriba una tercera persona que intenta controlar la situació.

Soler encarna a un capità, un militar enrabiat amb el món que descobreix que els seus dies s’estan acabant i Arànega a una actriu de poca monta que va deixar fa vint-i-cinc anys la seva suposada carrera per casar-se amb un home que li prometia un futur llustrós que no ha estat.

Són a una antiga torre militar d’una illa a la qual només es pot arribar amb ferri on, en un moment donat, hi apareix un antic amic i cosí d’ella (Carles Martínez), que és el que els va presentar fa vint-i-cinc anys. El nouvingut havia estat forçat a deixar el país per raons polítiques i ara hi torna amb esperit renovat.

El joc teatral de la parella que gaudeix barallant-se en públic es presenta en una plataforma ovalada que significa l’aïllament, amb un punt claustrofòbic, i Jordi Casanovas l’ha situat en la dècada de 1980 quan es va legalitzar el divorci a Espanya, oferint l’oportunitat de separar-se a les parelles que no volien continuar la seva convivència, per tal de traslladar-ho en un context més pròxim a l’espectador.

Soler ha explicat que la parella està contenta de veure arribar una “víctima per a clavar-li les dents”, en “un joc maquiavèl·lic on tots tres són víctimes.

Pintor, fotògraf i dramaturg,  Strindberg considerava “un infern el matrimoni”, i el personatge que interpreta Martínez a l’obra “es troba en una història de vampirs”, ha afirmat l’actor qui ha parafrasejat paraules d’un poema de l’autor escandinau on diu: “sóc l’únic foc que hi ha a Suècia”.

Casanovas ha comptat pel seu espectacle amb una banda sonora original de Carles Viarnés acomanyant tota la representació.

L’espectacle arranca amb una tempesta que durarà tres dies el que complica l’estat mental dels protagonistes, amb un final on potser l’alliberament podria ser la mort…ha afegit Carles Martínez.

Amb tocs d’humor negre, per a en Jordi Casanovas, “Dansa de Mort” té “material de suspens, de Hitchcock, amb molts tons diferents”.

rp muntaner2

Posted in Uncategorized | Leave a comment