REFLEXIONANT SOBRE L’ENVELLIMENT AMB UNA ACTRIU DE SETANTA ANYS

dav

L’actriu Imma Colomer reivindica una vellesa activa a Prime Time, una tragicomèdia sobre l’envelliment que s’estarà cinc setmanes a la cartellera de la Muntaner un any després de ser presentada durant el Simposi de Finalització de Projecte de la Conferència Internacional SIfor AGE 2016 a CaixaFórum.
Colomer ha explicat que va llegir l’obra en un moment “delicat i excitant” de la seva vida, quan anava a fer els setanta anys, en un text que encara la vellesa quan només es valora “ser jove i guapu” i a la televisió, “exponent on es reflecteix la societat”.
A partir de demà Imma Colomer serà a l’escenari la Glòria Aran, una actriu veterana fascinada per la Tragèdia del Rei Lear, personatge de Shakespeare obsessionat amb la vellesa, de qui diu unes quantes frases.
Prime Time és una obra escrita per Núria Casado que compta també amb la seva interpretació a escena i amb la de Dafnis Balduz.
La protagonista és una actriu que fa quaranta anys que treballa a un culebrot i a qui la productora li ha de dir que la farà fora per passar la sèrie a “prime time” (hora de màxima audiència televisiva) per espectadors més joves.
El títol juga amb el significat del prime time de màxima audiència i un estadi anterior en el temps i pica l’ullet a l’actualitat teatral amb una sintonia titulada “Gent de Sort” car el culebrot en qüestió passa a Sort (Pallars).
Dafnis Balduz és el contrapunt de la història, un executiu d’èxit que no empatitza amb el procés vital de la protagonista, tot i ser artista i guionista, i li acaba explicant que hi ha coses que passen per davant de l’èxit. Fa també un segon paper, de productor nord-americà que pensa aprofitar el cert estatus de la veterana artista fent-li fer un personatge diferent de l’estil boig de “la iaia que vola o es llença al buit”.
En definitiva, Prime Time posa sobre la taula, d’una manera realista, què és fer-se gran, “sobretot a partir de tu mateixa, no del que diu la resta”, sentencia Colomer i afegeix Balduz que tracta també de les reflexions de la gent més jove, les que no t’has aturat a pensar “car has de ser capaç d’empatitzar-ho, perquè hi arribaràs…”.

Advertisements
Posted in actualitat, dones, feminisme, teatre, teatro | Leave a comment

Mirar enrere per avançar (25 anys ADPC)

 

Ja fa vint-i-cinc anys i encara hi som, som les mateixes amb uns anyets més però amb les ulleres liles posades, al costat d’un munt de periodistes més joves que s’hi han afegit.
On érem fa vint-i-cinc anys…em pregunten des de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) de la qual vaig ser vicepresidenta el 1992.

Feia pocs anys que havia tornat de la meva corresponsalia i vida a Brussel·les i encara recordava quan molts anys abans a la redacció d’Efe Barcelona posava el femení a les meves notícies i me’l corregien, cosa que amb la llengua anglesa passava menys i això de buscar un nom neutre com persones, alumnat o professorat encara sobtava, era feina extra però la feia encantada.
Mentrestant anàvem fent i el 19 i 20 de juny de 1992 del grup promotor d’un sindicat de periodistes, unitari i plural, sorgit del II Congrés de Periodistes Catalans el 1992 va sortir l’impuls d’un congrés constituent, el mes de juny de 1993, del  que és el nostre Sindicat de Periodistes de Catalunya on vaig ser secretària de formació i ara pertanyo al Consell General. Però calia una Associació de Dones Periodistes i la vàrem posar en solfa, calia per tenir un lobby que fes pressió sobre les discriminacions que patim la meitat de la població.
Unes quantes treballadores de les redaccions vàrem elaborar un codi periodístic pel tractament de la violència de gènere, codi que s’ha anat renovant i va ser el primer que es feia a casa nostra.
Des d’aleshores ençà hi ha hagut un munt d’iniciatives de dones periodistes molt destacables com el molt ben portat diari digital La Independent i més recentment #Onsónesdones, lloc on es denuncia sistemàticament la discriminació de les opinadores als mitjans de comunicació de Catalunya.
Però al meu entendre no n’hi ha prou, no podem desistir car continuem suportant tot tipus de violències, física i de discriminació laboral i salarial, entre d’altres.
Tenim un alt índex de precarietat laboral femenina amb un alt grau de temporalitat i la gairebé totalitat de contractació a temps parcial, el que rellenteix la nostra carrera professional, la tenen les dones.
I vull ressaltar un tema que des que vaig assistir a la Quarta Conferència Mundial de la Dona a Beijing el 1995 tinc clavat com una fletxa: la comptabilització del percentatge que significa al Producte Interior Brut (PIB) del país el treball domèstic i de cura de les persones, treball que fan majorment dones i dones immigrades i que a casa nostra es calcula en un 23.4%. Encara no s’han fet estudis seriosos per posar-lo en primera plana i per a demostrar que si no es compta amb la meitat de la població, no hi ha cap projecte que pagui la pena.

Som-hi que encara resta molt per fer

Posted in actualitat, diaris, dones, EFE, feminisme, política, premsa, press, Uncategorized | Leave a comment

Un joc teatral amb participació del públic obre la temporada de la Sala Muntaner

dav

dav

“Blank” de l’iranià Nassim Soleimanpour obre el 20 de setembre la temporada 2017-18 de la sala del carrer Muntaner, un espectacle que l’intèrpret i el públic hauran de completar en un joc estilístic que ningú s’imagina d’entrada.
La Sala Muntaner ha presentat la seva cartellera de temporada on hi ha programats nou espectacles i sis més en sessió de nit.
El teatre inaugura la temporada amb els 25.000 espectadors de la passada, dues produccions encara en cartellera i una en gira (El Test, L’Electe i Dansa de Mort) i encara la 2017-18 amb una de nova en forma de “comunió entre intèrpret i públic” on hi participaran vint actors i actrius, un cada dia, amb noms com Anna Sahun que obre el joc el 20 de setembre i d’altres com Carlos Latre, David Bagés, Dolo Beltran, Aina Clotet, Joel Joan o Maria Molins.
El joc està servit i l’intèrpret a l’escenari amb una pissarra on els espectadors hi hauran d’omplir el “blank”.
La proposta escènica de Soleimanpour en forma d’acte de creació col·lectiva la posa en escena el dramaturg Jordi Casanovas qui ha confessat sentir una sana enveja i fascinació pels mecanismes teatrals que ha inventat l’iranià.
El 18 d’octubre Imma Colomer protagonitza “Prime Time”, una delicada comèdia amb tocs dramàtics que parla del procés de fer-se gran i el 15 de novembre pujaran a l’escenari de la Muntaner Montse Guallar i Sergi Mateu amb “Leni”, un text de Valeria Schulzova, al voltant dels personatges de Leni Riefenstahl i Johnny Carson.
El 20 de desembre arribarà una “gamberrada” musical de Martí Torras sobre Cobi, Curro i Naranjito en una convenció on es retroben totes les mascotes esportives i corporatives per fer una teràpia col·lectiva.
El 24 de gener serà el torn de “Simone”, una comèdia sobre poder i gènere de Daniela Feixas i el 28 de febrer també amb protagonisme femení serà Àngels Bassas qui donarà veu a l’heroïna infidel de l’Ulisses de Joyce amb “La Nit de la Molly Bloom”.
“La broma final”, un text de Jordi Casanovas, s’estrenarà en producció de La Muntaner el 28 de març amb una reflexió sobre si es pot fer humor de qualsevol cosa i quins en són els límits.
El 9 de maig estarà en escena “Ara que ho tenim tot” de Lee Bressing sobre el desgast de la parella, interpretada per Núria Casa i Mingo Ràfols.
La temporada al teatre la tancarà del 1 de juny al 8 de juliol “Lorca, que te quiero, Lorca” amb direcció i dramatúrgia de Pedro Victory i Josué Guasch i al Grec, del 11 al 29 de juliol, un espectacle pendent de programació.
En horari de nit a partir del 21 de setembre arriba el “Barcelona Gay Men’s Chorus” amb 40 nois a escena; el 4 d’octubre Carlo-Mô amb una visió retro futurista d’un pallasso sobre si les medicines allarguen o no la vida que deixarà pas el 8 de novembre als quinze anys de Los Modernos i el 21 de desembre al “humor cabró” de David Moreno amb “Estoy hecho un cabronazi”. Pendent de dates a continuació, “The Professionals” amb sketchs d’humor gestual per deixar l’escenari, sense data assenyalada, a les cubanes “Erógenas” sobre la vida eròtica femenina a l’illa caribenya amb poesia de Zoe Valdés i Yovana Martínez. Els espectacles de nit de la Muntaner acabaran, també pendent de data concreta, amb un espectacle de Juanjo García sobre els èxits de Michael Jackson titular “The New Jacksons Generation. Eternal Legend”.

Posted in teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

BREXIT THE MUSICAL

Imatge Brexit
23 agosto 2017. Adam House. Edinburgh
AT ADAM HOUSE. Monday 21st. August 2017 Edinburgh s Fringe
I finally got it!. I got the ticket to see Brexit the Musical, a play that has had rave reviews.
I did not have to read between lines, everything was on stage.
Brexit the Musical is a pantomime of Tory politicians in office during these Brexit times, backed non/stop by a brilliant orchestra of seven musicians. Eight characters in a wild goose chase for a plan, a plan to implement Brexit in the U.K.
A leather trouser and leopard shoe wearing Theresa May angry with an utterly useless Chancellor, Boris Johnson, the person directly responsable for Brexit, in Union Jack pants.
We start with David Cameron and Mrs. Cameron, May, Johnson and Jeremy Corbyn singing , democracy, democracy, to thee laughter of the audience.
It is worth going to Adam House with to shows a day completely sold out. Maybe you ll be as lucky as I have been.
This year s Fringe has 9 shows about Brexit and Trump and from here I Seend to the artists a break a leg in this ninety years old Fringe and Edinburgh festival.
Posted in Uncategorized | Leave a comment

A One Woman Show

Maria Molins

Si al Festival de Peralada hi ha en cartellera Juliet Binoche cantant Barbara, al Grec tenim la Maria Molins amb CabaretA.
La Molins està esplèndida en el One Woman Show que protagonitza i canta, balla i recita amb l’aixopluc, això sí, de la Bárbara Granados, Dick Thern i Miquel Malirach a l’escenari, dirigits per Joan Maria Segura Bernadas.
Avui és el darrer dia per veure-la en acció a la Sala Muntaner en un espectacle que la Granados i ella mateixa, amb compartida autoria, han titulat CabaretA.
Insisteixo amb el One Woman Show car al meu entendre, la Molins eclipsa la resta en aquest teatre de cabaret que vol recuperar la Barcelona canalla dels anys 20 i 30.
Transformada la Muntaner en una espècie de cabaret amb tauletes i llumetes al mig, la Molins fins i tot protagonitza escenes de pit i cuixa i interpel·la els senyors tot cantant una cançoneta sobre la picor.
El muntatge té referents de dones emblemàtiques com Maria Aurèlia Capmany, Mary Santpere, Guillermina Motta i Ángel Pavlovsky. Parla de precarietat, teràpies, gent tòxica, homosexualitat, gèneres, “el procés” o la hipocresia de posar-se llacets el dia de la sida o el càncer i no fer res més.
No estalvia crítiques directes als polítics i als seus discursos a través de la línia telefònica “Aversicueladígame” i té un record per totes les dones treballadores i sense sou.
Destaca una cançó de bressol tocada amb copes, La Violetera amb campanetes o Rien de Rien amb theremin, interpretades per Granados, on la besnéta de l’emblemàtic compositor agafa el protagonisme en una mostra de virtuositat.

CabaretA uneix una compositora i intèrpret, Bárbara Granados, i una actriu, Maria Molins, amb vint anys de carrera teatral, que surten dels seus papers habituals en un projecte amb format de teatre i concert que ja té volada i sembla que gira després del Grec.

Posted in actualitat, dones, política, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

El Grec Festival de Barcelona no oblida els més petits

20170711_140206_resized
El director del Grec, Francesc Casadesús i el director del espectacle, Albert Vila

 
El Grec Festival de Barcelona no oblida els més petits ni les seves famílies i ha programat al Mercat de les Flors el 15 i el 16 de juliol “My baby is a queen“, un espectacle de 4 ballarins i 3 músics on els nens i nenes són a l’escenari i no passa res si xisclen o es mouen molt, ans al contrari.
Amb autoria i direcció del músic Albert Vila i la ballarina Eva Vilamitjana, la Companyia La Petita Malumaluga ofereix el seu projecte més ambiciós, un espectacle de recerca que es veurà l’Agost a Xangai i a Hong Kong.
A dos pams dels espectadors petits i de les seves famílies ofereix un muntatge de figures que ballen, d’accions reflectides en el mirall per a observar com mirem, on mirem, per què mirem, al voltant dels orígens, la discapacitat, el gènere, els pensaments. Un recorregut per la diferència i per qui i com la mira.
My baby is a queen” és dels creadors de “Bítels per a nadons”, un concert tribut a The Beatles, “30 elefants sota un paraigua”, “Núvols amb nadons” i “La lluna en un pot”, una aposta que califiquen “d’altament interactiva”.

Posted in actualitat, Contes, música, nens, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

Tradició, acrobàcia i música a “Halka”

En el viatge a la Mediterrània que proposa el Grec Festival de Barcelona enguany arriba els dies 1 2 i 13 de juliol a l’anfiteatre Grec “Halka“, una festa de tradició, acrobàcia i música a càrrec del Groupe Acrobatique de Tanger.
Catorze artistes en un escenari en forma circular tal com en fa referència el nom de l’espectacle: cercle que les multituds formen en espais públics al voltant de predicadors o xarlatans o bé contacontes, acròbates o cantants que ofereixen una mostra del seu art.
La companyia que ja ha passat pel Grec dues vegades ofereix ara danses i piràmides humanes com les que tradicionalment es feien per espiar els enemics tot actuant sobre la sorra per emular la platja de Tanger on es desenvolupa aquest art tradicional de l’acrobàcia, a manca d’espais on assajar.
La directora de la companyia, Sanae El Kamouni, ha explicat avui que l’espectacle es va crear fa dotze anys i que per primera vegada els acròbates que varen ser coneguts internacionalment gràcies al francès Aurèlien Bory s’han decidit a fer una escriptura col·lectiva pròpia.
El resultat ha estat un feliç matrimoni entre tradició i modernitat que posa llum a un patrimoni cultural poc conegut: l’acrobàcia marroquina, en aquesta ocasió revisitada pel circ contemporani

20170711_133803

Amb el micro a la mà Sanae El Kamouni
Segons El Kamouni, el procés ha estat més aviat complex car aquests acròbates són portadors d’una tradició ancestral que poca gent coneix. Al Marroc no han estat mai considerats artistes, eren marginats a la seva pròpia casa i explotats pels circs europeus tradicionals des de mitjan segle XIX quan la tradició que presenten és única, particular, berber, sufí, una joia de la cultura marroquina en vies de desaparició i no va ser fins al 2014 que el Ministeri del país els va considerar artistes.
Entre els 14 artistes que es veuran a l’escenari del Grec hi ha dues dones: Najwa Aarras i Amal Hammich i músics destacats com Mustapha Aït Ouarakmano i Mhand Hamdan.
La festa a la “Halka” està servida amb l’alegria, acrobàcia, cançons, música tradicional i espiritualitat del Groupe Acrobatique de Tanger.

Posted in actualitat, Contes, emigració, feminisme, Marroc, música, Tradicions, Uncategorized | Leave a comment