La boca seca i els ulls humits

elmetge_esp

Anit molta gent va sortir del Teatre Plaza de Castelldefels amb la boca seca i els ulls humits o només amb la boca seca de tant empassar-nos una realitat que veiem cada dia sense poder o no saber fer res, la de les persones refugiades que cada dia arrisquen la vida a la Mediterrània en un intent desesperat d’arribar a una fortalesa que es diu Europa.
L’actor gironí Xicu Massó ens va oferir un relat en primera persona de la vida i periple solidari de Pietro Bartolo, trenta anys metge de Lampedusa.
I ho va fer mentre llegim avui a alguns diaris que després de dos anys treballant al Mediterrani, l’ONG badalonina Proactiva Open Arms ha viscut aquesta setmana el seu pitjor drama durant el rescat en un sol dia de dues embarcacions a les costes de Líbia amb 554 persones a bord, entre les quals 50 dones embarassades i 30 nadons.
Massó es va posar a la pell del metge Bartolo que ens va explicar sense estalviar detalls el que viu cada dia a la seva illa natal en un text teatral inspirat en la seva autobiografia “Llàgrimes de sal” on relata una vida dedicada a l’atenció de les persones que buscant una vida millor naveguen des de les costes africanes fins a Lampedusa.
Basat en una història real, el monòleg compta amb la direcció teatral de Miquel Gorriz i ha passat ja per una colla de teatres mentre el degoteig de vides perdudes a la Mediterrània no cessa.
En un moment de l’obra, en Bartolo (Massó) sentencia que la crisi dels refugiats té molts punts en comú amb l’holocaust, amb la diferència, segons l’actor, que quan van alliberar els jueus dels camps d’extermini i es va veure la dimensió de la tragèdia, alguns van poder dir que no sabien el que estava passant i ara tots sabem el que està passant des de fa temps i el que està fent Europa i Espanya fent ulls clucs a la tragèdia.

Advertisements
Posted in Uncategorized | Leave a comment

Cobi Curro Naranjito, un viatge musical gamberro amb The Feliuettes

sdr

Voleu recordar els anuncis, tonades, i mascotes d’esdeveniments com els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla o la Copa del Món de Futbol… Doncs apa, feu un viatge musical gamberro amb The Feliuettes a travès dels anys 82 i els 92, en forma d’espectacle titulat Cobi Curro Naranjito en cartell entre el 20 de Desembre i el 21 de Gener a La Muntaner.
Amb direcció i dramatúrgia de Martí Torras i música en directe de Gerard Sesé i Ferran Vilajosana, Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau pugen a l’escenari de la sala del carrer Muntaner tot utilitzant aquestes mascotes per a oferir un muntatge que vol reviure aquest passat d’esdeveniments destacats, en forma de cabaret, cançons creades a partir de lemes d’anuncis televisius, de sèries o de dibuixos animats lligats amb l’humor gamberro i musical d’aquest trio femení de cantatrius i amb alguna aparició que picarà l’ullet a l’actualitat com el més que famós vaixell d’aquests dies de mal recordar, el Piolín.
L’espectacle, que s’ha presentat avui, segons els seus creadors, no té una dramatúrgia convencional i sí referents de l’estil de Monty Pyton, Little Brittany,The Young Ones o la trilogia Back to the Future.
Combinació de gags i històries té també, sempre segons autors i protagonistes, moltes referències al llibre “Yo fui a EGB” de Javier Ikaz i Jorge Diaz i és com si es passessin les seves pàgines.
El motor que arrenca l’espectacle però, es situa al bar que li dóna nom, Cobi Curro Naranjito , antiga casa Mary, un bar de carretera en un punt indeterminat de la Carretera Nacional II, entre Maçanet de la Selva i els Monegros on les tres filles i “mitja” de la Mary i el Franciso regenten l’antiga fonda i ho han disposat tot per rebre les mascotes més cèlebres del passat, organitzant-ne una Trobada Internacional de Mascotes Oblidades, mentre intenten esbrinar qui i on és el seu pare, un home que va desaparèixer tot desatenent la seva família i va ser substituït per la televisió, la “caixa tonta” que les va “educar”, electrodomèstic omnipresent a l’escenari tot fent el paper de coverol (conxa d’apuntador).
Hi trobareu un mix musical de cançons com “Barcelona” de Montserrat Caballé i Freddy Mercury, “Bandido” de Miguel Bosé, temes d’Alaska o música de dibuixos animats de l’Abeja Maya o els Fruitis, entre d’altres, i també un pot de Cola-Cao o de Nesquik com a peces d’attrezzo.
Espectacle de 10 cançons i uns 90 minuts de duració, ha estat presentat en conferència de premsa pel director artístic de La Muntaner, Josep M. Coll, acabat d’arribar de Cuba on ha treballat durant dos mesos en un espectacle sobre el formidable monòleg còmic de Shirley Valentine.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

L’HUMOR SANADOR QUE ENS FA FALTA

Pedro Paiva i Alejando Orlando, Los Modernos, celebren a la Sala Muntaner a partir d’aquest dijous 9 de Novembre els seus quinze anys d’espectacles “d’humor de text, blanc i amb molta cura del llenguatge”, diuen, “sense paraules malsonants”, amb la intenció de produir “un efecte sanador”, car “l’humor és molt necessari i té un lloc fonamental a la societat”.
Coneguts a l’escenari barceloní on hi van estar actuant de 2003 a 2006, la parella de còmics llatinoamericans, Paiva (uruguaià) i Orlando (argentí instal.lat a Pamplona), defensaran la seva trajectòria al teatre del carrer Muntaner fins al 17 de desembre, acabats d’arribar d’una gira que els ha dut a Argentina, Mèxic i Uruguai.
Presenten un recorregut pel millor dels seus set espectacles, titulat “Los Modernos, 15 años”, amb un llenguatge teatral de codi personal, escenografia mínima i cançons a capela, sempre vestits amb les seves polleras (faldilles ) i esclops.
Sense cap suport de música ni imatges, es mostren convençuts que “estan obligats a sorprendre” i que aquesta sorpresa “dispari una bona rialla”.
Es tornen a presentar a la capital catalana amb moltes ganes d’oferir-nos el seu humor sanador, tocant temes com “los Reyes Magos, l’optimisme, la depilació definitiva, la depressió, el bajón”, temàtiques universals” i amb una mostra del seu llenguatge “Esperant” que retalla les darreres síl·labes.
“Somos dos masculinos con faldas y zuecos que nos dan la identidad”, remarquen i ofereixen “temes comuns al català, mexicà i argentí…”, extrets del bo i millor dels seus espectacles estrenats en un tunami verbal que ben segur ens farà riure, que ja ens fa falta.

.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

REFLEXIONANT SOBRE L’ENVELLIMENT AMB UNA ACTRIU DE SETANTA ANYS

dav

L’actriu Imma Colomer reivindica una vellesa activa a Prime Time, una tragicomèdia sobre l’envelliment que s’estarà cinc setmanes a la cartellera de la Muntaner un any després de ser presentada durant el Simposi de Finalització de Projecte de la Conferència Internacional SIfor AGE 2016 a CaixaFórum.
Colomer ha explicat que va llegir l’obra en un moment “delicat i excitant” de la seva vida, quan anava a fer els setanta anys, en un text que encara la vellesa quan només es valora “ser jove i guapu” i a la televisió, “exponent on es reflecteix la societat”.
A partir de demà Imma Colomer serà a l’escenari la Glòria Aran, una actriu veterana fascinada per la Tragèdia del Rei Lear, personatge de Shakespeare obsessionat amb la vellesa, de qui diu unes quantes frases.
Prime Time és una obra escrita per Núria Casado que compta també amb la seva interpretació a escena i amb la de Dafnis Balduz.
La protagonista és una actriu que fa quaranta anys que treballa a un culebrot i a qui la productora li ha de dir que la farà fora per passar la sèrie a “prime time” (hora de màxima audiència televisiva) per espectadors més joves.
El títol juga amb el significat del prime time de màxima audiència i un estadi anterior en el temps i pica l’ullet a l’actualitat teatral amb una sintonia titulada “Gent de Sort” car el culebrot en qüestió passa a Sort (Pallars).
Dafnis Balduz és el contrapunt de la història, un executiu d’èxit que no empatitza amb el procés vital de la protagonista, tot i ser artista i guionista, i li acaba explicant que hi ha coses que passen per davant de l’èxit. Fa també un segon paper, de productor nord-americà que pensa aprofitar el cert estatus de la veterana artista fent-li fer un personatge diferent de l’estil boig de “la iaia que vola o es llença al buit”.
En definitiva, Prime Time posa sobre la taula, d’una manera realista, què és fer-se gran, “sobretot a partir de tu mateixa, no del que diu la resta”, sentencia Colomer i afegeix Balduz que tracta també de les reflexions de la gent més jove, les que no t’has aturat a pensar “car has de ser capaç d’empatitzar-ho, perquè hi arribaràs…”.

Posted in actualitat, dones, feminisme, teatre, teatro | Leave a comment

Mirar enrere per avançar (25 anys ADPC)

 

Ja fa vint-i-cinc anys i encara hi som, som les mateixes amb uns anyets més però amb les ulleres liles posades, al costat d’un munt de periodistes més joves que s’hi han afegit.
On érem fa vint-i-cinc anys…em pregunten des de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) de la qual vaig ser vicepresidenta el 1992.

Feia pocs anys que havia tornat de la meva corresponsalia i vida a Brussel·les i encara recordava quan molts anys abans a la redacció d’Efe Barcelona posava el femení a les meves notícies i me’l corregien, cosa que amb la llengua anglesa passava menys i això de buscar un nom neutre com persones, alumnat o professorat encara sobtava, era feina extra però la feia encantada.
Mentrestant anàvem fent i el 19 i 20 de juny de 1992 del grup promotor d’un sindicat de periodistes, unitari i plural, sorgit del II Congrés de Periodistes Catalans el 1992 va sortir l’impuls d’un congrés constituent, el mes de juny de 1993, del  que és el nostre Sindicat de Periodistes de Catalunya on vaig ser secretària de formació i ara pertanyo al Consell General. Però calia una Associació de Dones Periodistes i la vàrem posar en solfa, calia per tenir un lobby que fes pressió sobre les discriminacions que patim la meitat de la població.
Unes quantes treballadores de les redaccions vàrem elaborar un codi periodístic pel tractament de la violència de gènere, codi que s’ha anat renovant i va ser el primer que es feia a casa nostra.
Des d’aleshores ençà hi ha hagut un munt d’iniciatives de dones periodistes molt destacables com el molt ben portat diari digital La Independent i més recentment #Onsónesdones, lloc on es denuncia sistemàticament la discriminació de les opinadores als mitjans de comunicació de Catalunya.
Però al meu entendre no n’hi ha prou, no podem desistir car continuem suportant tot tipus de violències, física i de discriminació laboral i salarial, entre d’altres.
Tenim un alt índex de precarietat laboral femenina amb un alt grau de temporalitat i la gairebé totalitat de contractació a temps parcial, el que rellenteix la nostra carrera professional, la tenen les dones.
I vull ressaltar un tema que des que vaig assistir a la Quarta Conferència Mundial de la Dona a Beijing el 1995 tinc clavat com una fletxa: la comptabilització del percentatge que significa al Producte Interior Brut (PIB) del país el treball domèstic i de cura de les persones, treball que fan majorment dones i dones immigrades i que a casa nostra es calcula en un 23.4%. Encara no s’han fet estudis seriosos per posar-lo en primera plana i per a demostrar que si no es compta amb la meitat de la població, no hi ha cap projecte que pagui la pena.

Som-hi que encara resta molt per fer

Posted in actualitat, diaris, dones, EFE, feminisme, política, premsa, press, Uncategorized | Leave a comment

Un joc teatral amb participació del públic obre la temporada de la Sala Muntaner

dav

dav

“Blank” de l’iranià Nassim Soleimanpour obre el 20 de setembre la temporada 2017-18 de la sala del carrer Muntaner, un espectacle que l’intèrpret i el públic hauran de completar en un joc estilístic que ningú s’imagina d’entrada.
La Sala Muntaner ha presentat la seva cartellera de temporada on hi ha programats nou espectacles i sis més en sessió de nit.
El teatre inaugura la temporada amb els 25.000 espectadors de la passada, dues produccions encara en cartellera i una en gira (El Test, L’Electe i Dansa de Mort) i encara la 2017-18 amb una de nova en forma de “comunió entre intèrpret i públic” on hi participaran vint actors i actrius, un cada dia, amb noms com Anna Sahun que obre el joc el 20 de setembre i d’altres com Carlos Latre, David Bagés, Dolo Beltran, Aina Clotet, Joel Joan o Maria Molins.
El joc està servit i l’intèrpret a l’escenari amb una pissarra on els espectadors hi hauran d’omplir el “blank”.
La proposta escènica de Soleimanpour en forma d’acte de creació col·lectiva la posa en escena el dramaturg Jordi Casanovas qui ha confessat sentir una sana enveja i fascinació pels mecanismes teatrals que ha inventat l’iranià.
El 18 d’octubre Imma Colomer protagonitza “Prime Time”, una delicada comèdia amb tocs dramàtics que parla del procés de fer-se gran i el 15 de novembre pujaran a l’escenari de la Muntaner Montse Guallar i Sergi Mateu amb “Leni”, un text de Valeria Schulzova, al voltant dels personatges de Leni Riefenstahl i Johnny Carson.
El 20 de desembre arribarà una “gamberrada” musical de Martí Torras sobre Cobi, Curro i Naranjito en una convenció on es retroben totes les mascotes esportives i corporatives per fer una teràpia col·lectiva.
El 24 de gener serà el torn de “Simone”, una comèdia sobre poder i gènere de Daniela Feixas i el 28 de febrer també amb protagonisme femení serà Àngels Bassas qui donarà veu a l’heroïna infidel de l’Ulisses de Joyce amb “La Nit de la Molly Bloom”.
“La broma final”, un text de Jordi Casanovas, s’estrenarà en producció de La Muntaner el 28 de març amb una reflexió sobre si es pot fer humor de qualsevol cosa i quins en són els límits.
El 9 de maig estarà en escena “Ara que ho tenim tot” de Lee Bressing sobre el desgast de la parella, interpretada per Núria Casa i Mingo Ràfols.
La temporada al teatre la tancarà del 1 de juny al 8 de juliol “Lorca, que te quiero, Lorca” amb direcció i dramatúrgia de Pedro Victory i Josué Guasch i al Grec, del 11 al 29 de juliol, un espectacle pendent de programació.
En horari de nit a partir del 21 de setembre arriba el “Barcelona Gay Men’s Chorus” amb 40 nois a escena; el 4 d’octubre Carlo-Mô amb una visió retro futurista d’un pallasso sobre si les medicines allarguen o no la vida que deixarà pas el 8 de novembre als quinze anys de Los Modernos i el 21 de desembre al “humor cabró” de David Moreno amb “Estoy hecho un cabronazi”. Pendent de dates a continuació, “The Professionals” amb sketchs d’humor gestual per deixar l’escenari, sense data assenyalada, a les cubanes “Erógenas” sobre la vida eròtica femenina a l’illa caribenya amb poesia de Zoe Valdés i Yovana Martínez. Els espectacles de nit de la Muntaner acabaran, també pendent de data concreta, amb un espectacle de Juanjo García sobre els èxits de Michael Jackson titular “The New Jacksons Generation. Eternal Legend”.

Posted in teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

BREXIT THE MUSICAL

Imatge Brexit
23 agosto 2017. Adam House. Edinburgh
AT ADAM HOUSE. Monday 21st. August 2017 Edinburgh s Fringe
I finally got it!. I got the ticket to see Brexit the Musical, a play that has had rave reviews.
I did not have to read between lines, everything was on stage.
Brexit the Musical is a pantomime of Tory politicians in office during these Brexit times, backed non/stop by a brilliant orchestra of seven musicians. Eight characters in a wild goose chase for a plan, a plan to implement Brexit in the U.K.
A leather trouser and leopard shoe wearing Theresa May angry with an utterly useless Chancellor, Boris Johnson, the person directly responsable for Brexit, in Union Jack pants.
We start with David Cameron and Mrs. Cameron, May, Johnson and Jeremy Corbyn singing , democracy, democracy, to thee laughter of the audience.
It is worth going to Adam House with to shows a day completely sold out. Maybe you ll be as lucky as I have been.
This year s Fringe has 9 shows about Brexit and Trump and from here I Seend to the artists a break a leg in this ninety years old Fringe and Edinburgh festival.
Posted in Uncategorized | Leave a comment