Anem cap al país de Mai Més

PeterPan_Statue_LondresEn època d’incerteses de tota mena va molt bé somiar i potser si recuperéssim la història de Peter Pan i el país de Mai Més ho podríem aconseguir.
Per això em permeto recomanar-vos que feu una immersió teatral a la història d’aquest personatge de la mà del musical que aterra els caps de setmana entre el 13 d’abril i el 5 de maig al Teatre Apolo, en representacions barcelonines d’una gira mundial que l’ha dut per nou països llatinoamericans i l’emblemàtic West End de Londres ciutat on el seu autor, l’escocès James Matthew Barrie va treballar i escriure fins a la seva mort un 19 de juny de 1937.
El director del musical, Tomás Padilla, i la primera actriu Silvia Villaú (Peter Pan) guiats per la mà experta del benvolgut comunicador Joan Estrada ens l’han presentat avui al hall del teatre del Paral·lel.
Amb un recorregut de dinou anys, la peça de teatre musical s’ha representat 4.500 vegades amb 4 milions d’espectadors i a Barcelona es podrà veure en format més reduït i amb deu actors i sis tècnics.
S’ofereix al públic familiar i en especial als nens i nenes amb nombrosos efectes especials i arranjaments moderns com un làser verd al voltant de Campaneta i amb projeccions 6D un llibre les pàgines del qual es va obrint a l’escenari.
Peter Pan (Silvia Villaú) ha ressaltat les cançons fresques que sovint canten sense pensar s’ho els nens espectadors i les balades interpretades pels personatges de Peter i Wendy, el rock del Capità Garfi, el soul dels nens entremaliats o un número dels indis amb percussió i llum negra.
Villaú ha reclamat el missatge final del seu personatge tot dient que “amb el vertigen del dia a dia no s’ha d’oblidar la innocència i el nen interior que tenim dins nostre, tot traient el de tant en tant a l’exterior”.
“No us feu del tot grans i aneu a veure l’espectacle” recomana la protagonista assegurant que els infants tot i la tecnologia a la qual estan acostumats, “es deixen dur pel que veuen aquí i els papes i les mames gaudeixen” de l’espectacle.
El director del muntatge ha volgut recordar que la història no està basada en la pel·lícula de Disney, car ve del llibret original de Barry, qui va deixar els drets d’autoria al Great Ormond Hospital de Londres.
Amic d’Arthur Conan Doyle i Robert Louis Stevenson, Sir James Matthew Barrie va ser periodista, novel·lista i dramaturg. Va veure representada per primera vegada Peter Pan el 1904, personatge que té una estàtua dedicada als jardins de Kensington, al Hyde Park londinenc.
A més de l’abstracció i la màgia que ens pot donar voler buscar el país de Mai Més, Peter Pan ha tingut tant èxit que ha esdevingut un mite modern, fins al punt de donar un nom a una patologia psicològica consistent a negar-se a assumir les responsabilitats pròpies de l’edat: la síndrome de Peter Pan, ara potser caldria rumiar si això és bo o dolent.

Advertisements
Posted in Uncategorized | Leave a comment

Fusells o pintades

20190404_205313
Fusells o pintades és la pregunta que es fa Jordi Oriola i deixa a l’aire durant tot el documental d’aquest nom rodat clandestinament als territoris ocupats del Marroc, al Sàhara Occidental.
Oriola ha fet una pel·lícula documental amb entrevistes a lluitadors i lluitadores pel dret a decidir de l’antiga colònia espanyola on alguns protagonistes no s’estan d’assenyalar la responsabilitat que tenia i té el Regne d’Espanya en la situació de les persones sahrauís que fa 44 anys viuen refugiades a camps d’Algèria o als territoris ocupats pel Marroc.
Ha explicat el seu periple per a filmar el testimoni de “Fusells o pintades”. Va viatjar clandestinament des de Marràqueix a Agadir i després a l’Aaiun. “Vaig sortejar set controls policials…fins arribar amb un taxi i romandre tres setmanes amagat a una casa des d’on rebia i filmava la gent que volia parlar de la situació que pateixen els i les sahrauís”.
Manine Hachimi, Ahmed Ettanji i molts altres de @equipmedia il·lustren el debat que sembla està vigent entre el jovent sahrauí ara mateix en el sentit de tornar a les armes en comptes de continuar amb la via pacífica
Es recorden dates importants com 1973, any que es fundà el Front Polisario; 1976 any de l’abandonament per part d’Espanya de la colònia i entrega al Marroc i Mauritània o el 1991 quan es signa a l’ONU l’alto el foc amb el compromís de fer un referèndum.
Imatges del mur que separa els territoris ocupats dels alliberats, un “mur de la vergonya” de 2.700 km i 7 milions de mines antipersones amb 20 víctimes a l’any. Imatges de joves desesperats que ja no creuen en la resistència pacífica.
Mostra d’aquesta resistència pacífica és l’activista Mina Baali de l’Associació Sahrauí de Víctimes de violacions greus de Drets Humans (ASVDH), present a la sala, que ha dit que les imatges del documental “són una expressió més de les moltes situacions diàries sota l’ocupació marroquí”.
Baali ha dit que la seva lluita passa per “la resistència pacífica sense renunciar als nostres drets nacionals” i ha afegit que “el nostre major cop el vàrem rebre quan la Unió Europea, lluny de defensar els nostres drets, els va violar amb un acord comercial amb Marroc”.
La projecció del documental i la presència de Baali i Oriola a la Biblioteca de Castelldefels ha estat possible gràcies a l’activisme de Castelldefels Sahara.
Per a més informació podeu veure l’entrevista que vaig fer a Warda Abdelfatah de la Unió Nacional de Dones Saharauis a Tunis amb motiu de la reunió del Fòrum Social Mundial, publicada per La Independent “http://www.laindependent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=3712%3Awarda-abdelfatah-de-la-unio-nacional-de-dones-saharauis&catid=151%3Adrets-dels-pobles&Itemid=207&lang=ca”

20190404_195516

A la foto Mina Baali (ASVDH)

Posted in actualitat, cine, comentaris, dones, economia, exili, feminisme, guerra, Marroc, política, press | Leave a comment

On the Basis of Sex Cuestión de Género (2018)

Hi vaig o no hi vaig…serà una reivindicació més de la igualtat d gènere…No sabia… no me n’ ‘havia informat sobre quin tipus de pel.lícula era.
En llegir el curriculum de la directora Mimi Leder i un avançament del guió de Daniel Stiepleman vaig decidir que pagava a pena anar-hi. Era una històrial real, no una ficció

Novament haig de donar les gràcies al Metropol, el nostre cinema local, per programar cine que defuig dels sovint bodrios ofertats al cinema comercial tot i sovint haver de posar en marxa les màquines amb poca gent a la sala.

Long Live Metropol de Castelldefels i visca el cinema, el cine és cultura

Basada en una història real de la advocada feminista i defensora dels drets civils, a hores d’ara la segona dona associada al Tribunal Suprem dels Estats Units, Ruth Bader Ginsburg (Brooklyn, 15 de març de 1933) repassa la seva vida i miracles de la seva lluita al costat d’una familia que no era la típica familia americana ni de bon troç europea.

Ruth Bader Ginsburg ja tenia una mare que l’ajudava a entendre les coses coneixements i actitut que li traspassa a la seva filla qui es converteix en una adolescent rebel i solidària.

La Bader Ginsburg (ara amb 84 anys) no va tenir fàcil la seva carrera d’advocada feminista i defensora dels drets humans i això es veu ben clar al film quan la càmara recrea els seus principis a la facultat de dret de Harvard on el 1956 només hi havia 9 dones, amb ella inclosa, dins d’una munió d’homes.

La Ruth és casada amb un advocat fiscalista, Martin (Armie Hammer), de prestigi, guapo, alt, molt ben plantat i molt solidari que l’estima per sobre de tot i l’ajuda incondicionalment. Quina santa enveja pensaran les espectadores… la Ruth (interpretada Felicity Jones) passa per tot per aconseguir el seu objectiu, periple que “On the Basis of Sex” relata en totes les seves etapes.

Picada d’ullet de la directora a destacades activistes pels drets i llibertats civils com la jutge Dorothy Kenyon, amb una aparició breu a la pel.lícula, o la escritora emblemàtica Gloria Steinem a qui li coneixem destacades sentènciues enlluernadores pel moviment feminista mundial com “mai resolvrem la feminització del poder si no resolem la masculinitat de la riquesa”.

El relat que es fa de la història mostra l’angle familiar de la protagonista, casada i amb fills i la hipocresia del que s’esperava en aquells anys d’ella, i encara ara, d’una dona que intenta sobreviure professionalment en un món d’homes intentant compaginar amor, professió, familia i drets civils.

A remarcar que la traducció castellana del títol “On the Basis of Sex” hagi estat traduït per “Una cuestión de Género”, fet que ja es deixa entreveure a la història quan una secretària de la Ruth li assenyala que al seu treball d’al.legacions pel tribunal surt massa vegades sex i podria interpretar-se malament. La mateixa secretària s’ofereix a tornar a picar tot el text, unes quantes pàgines, a l’Underwood, un exemplar de la qual encara conservo a casa (la que feia servir el meu marit) la meva era una Pluma Olivetti (també la conservo) per a que la meva neta April aprengui a escriure.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Going to Madrid to fight for our rights

Saturday I will be inside one of the four-hundred buses going to Madrid to show everybody that wants to listen what Catalan people is asking for. I will be involved in a march that will go along Paseo de la Castellana till Cibeles with the slogan: “Determination is not a crime. Deciding is Democracy”.  A message referring the trial opened at Spanish Supreme Court against nine Catalan Government independentist leaders jailed for having promoted a referendum for Catalonia independence, on 1st October 2018.

This march is a follow up of the catalan one that last 16th October gathered more than 200.000 people at Barcelona’s Gran Via de le Corts Catalanes.

This non violent protest march in Madrid I’m involved in is called by catalan Ngos Omnium and Anc and many others, including some catalan political parties and is backed as well for some forty madrilenian groups supporting right to decide and freedom of speech.

 

 

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Visita al vaixell d’Open Arms amb els col.legues canadencs. El govern espanyol ha denegat al vaixell d’Open Arms el permís per tornar a fer rescats al Mediterrani central. Coincidim amb un petit concert solidari de La Pegatina

This gallery contains 4 photos.

 

Gallery | Leave a comment

Dignitat o corrupció, n’hi ha per tothom

img_20181016_111245-e1539712609551.jpg

Octavi Pujades                                Ignasi Vidal                      Roger Pera

 

Tenen dignitat els polítics, o tot és corrupció, és la dignitat important a qualsevol organització o moment de la vida o no ho és. Aquestes preguntes universals i atemporals i de com el poder modela les persones es platejaran a l’escenari del Teatre Apolo a partir del 22 d’octubre en un text escrit i dirigit per Ignasi Vidal, autor català que estrena per primera vegada a casa nostra tot i haver presentat la seva obra arreu.

Dignitat és el nom d’un espectacle que s’estarà a la cartellera del teatre del Paral·lel els dilluns i els dimarts en un desafiament també per dignitat i per demostrar als polítics que els teatres serveixen per a alguna cosa més que per fer mítings. Per pensar, ha dit el director artístic de l’Apolo, Ricard Reguant.

En un despatx a la seu d’un partit polític no identificat dos homes, en Cesc (Octavi Pujades) i l’Àlex (Roger Pera), amb got de whisky a la mà, fan un viatge a les entranyes de la política amb frases tan contundents com: “és impossible que no t’hagi passat mai pel cap que allò que fem no està bé…” o “vàrem arribar junts al Parlament i ara estem a un pas de guanyar. Ets l’esperança d’aquest país, has fet una feina excel·lent a l’oposició, de què tens por, de l’opinió pública… Tens un atac de vertigen”.

El text parla de política universal, atemporal. De com el poder modela les persones. De traïció i de l’amistat, temes rellevants en política. Parla de molts estats emocionals, de la vida en forma de política, amb tocs d’humor, diu Octavi Pujades.

Sembla que connecta arreu car quan es va representar a Argentina, Panamà i Equador els espectadors preguntaven si l’autor i els artistes coneixien la política local.

Parla de l’amistat de dos personatges al llarg de vint anys treballant a la base d’un partit que segons les enquestes podrà accedir a la Presidència del Govern. I parla també del poder de la premsa amb la veu en off d’una periodista. “N’hi ha per tothom” ha afegit l’autor.

Intens com les obres de Shakespeare surt de la ploma d’un autor que viu a Madrid ha estrenat als Teatros del Canal, on l’han vista polítics de renom i torna a una sala que coneix bé per família car és fill del gerent del teatre en època de Colsada.

“El poder no corromp, desemmascara” ha reblat Reguant tot fent una cita de George Bernard Shaw adient al que es veurà a l’escenari del teatre de 900 localitats que dirigeix artísticament.

dav

 

Posted in actualitat, corrupció, diaris, política, premsa, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

Violentar i assetjar surt gratis o molt barat

Fa molts anys que hi som amb les ulleres liles posades però encara no hem pogut solucionar les nombroses situacions de micromasclismes o macromasclismes que hi ha a la societat actual tot i comptar ja amb un munt de lleis que castiguen amb molt o poca sort la publicitat sexista i aquí encara rau un dels problemes primigenis car tot i que l’educació a les escoles ja intenta prevenir-ho o almenys advertir sobre la cosificació del cos de les dones els que es veu sovint als anuncis o a la televisió encara no diu el mateix.
Una de les darreres agressions de publicitat sexista explícita ha estat intentar establir prop de Barcelona un restaurant de menjar ràpid amb cambreres lleugeres de roba i escots molt pronunciats com a reclam per servir els plats, una espècie de “testosterona al plat” (http://www.laindependent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=7305%3Atestosterona-al-plat&catid=196%3Aopinio-economia-i-treball&Itemid=239&lang=esn). La iniciativa comercial desafortunada es va obrir però no ha prosperat en el sentit que es volia al principi, nova victòria de la resistència feminista.
On som i cap on anem, bona pregunta car sovint no ho sé car moltes fites continuen pendents i darrerament potser arran de la sentència de La Manada hem pogut comprovar que violentar les dones encara surt gratis o barat. Hem assistit a un tira i afluixa de si violar a una noia en grup era agressió o violació. Ens ha quedat clar que s’han de canviar les lleis antigues sobre el concepte basat en la pertinència del cos de la dona, un munt de juristes ja ho han reclamat.
Arran d’aquesta sentència s’han reactivat reclamacions i protestes al càrrec que potser eren un xic adormides, cal seguir en aquesta direcció per aconseguir que el codi penal i l’actitud dels i de les nostres joves no segueixi el mateix model que la que teníem durant i després de la dictadura espanyola.
I com fer-ho. D’entrada us esmento un munt de lleis que recordava una jurista exregidora de la dona arran de l’amenaça del restaurant Hooters sobre publicitat vexatòria i cosificació del cos de les dones sobre una iniciativa que no era només de publicitat sexista sinó també de la utilització intencionada d’una part del cos de les dones, com a reclam per la captació de clientela, sobretot masculina com l’article 14 de la Constitució espanyola; els articles 15, 19 i 41 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, fent referència al dret de les persones, al dret de les dones i a la perspectiva de gènere; la Llei Orgànica 3/2007 de 22 març, per a la igualtat efectiva de dones i homes; i concretament el seu preàmbul, en els articles 1 i 2 i també el seu article 41è que considera “il·lícita la publicitat que comporti conducta discriminatòria d’acord amb aquesta Llei”.
També la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, tant en el preàmbul com en els articles 1 i 2, així com en relació als mitjans de comunicació en l’article 25;la Llei General de Publicitat (34/88,11de novembre), que declara en el seu article 3r, “il·lícita la publicitat que presenti les dones de forma vexatòria, bé sigui utilitzant particularment i directament el seu cos o parts del mateix com a simple objecte desvinculat del producte que es pretén promoure, bé sigui la seva imatge associada a comportaments estereotipats que vulnerin els fonaments del nostre ordenament contribuint a generar violència”. Violència a la qual es refereix la Llei Orgànica1/2004, de 28 de desembre, de “Medidas de protección integral contra la violència de género” i la Llei General de la comunicació audiovisual (7/2010, 31 de març), que estableix a l’article 4.2. “la comunicació audiovisual mai podrà incitar a l’odi o a la discriminació per raó de gènere (…) i ha de ser respectuosa amb la dignitat humana i els valors constitucionals, amb especial atenció a l’erradicació de conductes afavoridores de situacions de desigualtat de les dones”. I a l’article 18.1. de la mateixa Llei, també es fa que “està prohibida tota comunicació comercial que vulneri la dignitat humana o fomenti la discriminació per raó de sexe.(…) Igualment, està prohibida tota publicitat que utilitzi la imatge de la dona amb caràcter vexatori o discriminatori”.
Per rematar la situació actual s’ha de fer esment de la gravetat de la sentència dels delinqüents anomenats “La Manada” com ha escrit Altamira Gonzalo, expresidenta de la Asociación de Mujeres Juristas Themis on es diu que “compte tenint els fets que vàrem conèixer i l’acusació de la fiscal tot qualificant d’agressió sexual els que va succeir, ens ha decepcionat molt la sentència dictada per l’Audiencia de Navarra car entenem que els fets van ser molt greus. Que la noia no va ser lliure, que va ser violentada. Els fets provats són de violació, el que es denomina ara agressió sexual”.
Amb Gozalo i amb altres dones juristes i amb el moviment feminista i una gran part de la societat que ha sortit al carrer per a deixar clara la seva protesta, el missatge enviat per la sentència “és de desesperànça per a les dones car havent pogut generar una sensació que no han de tenir por,  que han de sentir-se lliures per sortir al carrer, han aconseguit just el contrari”.https://www.20minutos.es/noticia/3325273/0/reacciones-sentencia-lamanada-mensaje-desesperanza-mujeres/#xtor=AD-15&xts=467263
Doncs està clar que cal canviar aquesta espècie de Codi Napoleònic per tal que violar i/o agredir no surti gratis i que els fets protagonitzats per aquests bèsties no es consideren agressió sexual sinó violació amb cara i ulls i que no serveixin per a que d’altres joves intentin copiar-ho i a sobre pujar-ho a Internet com ja ha passat.
Som al segle XXI i sovint el mirall que tenim per veure què passa al món on les dones encara són botí de guerra o tenen poca participació als llocs de poder és la televisió amb imatges i notícies que veiem sovint tranquil.lament segudes al sofà. Voldria esmentar que la minsa participació femenina com a generadora d’opinió és motiu de constant alerta al lloc d’Internet “OnSónlesDones” amb denúncia sistemàtica de la discriminació de les opinadores als mitjans de comunicació de casa nostra. També i ja de fa molt més temps el diari digital La Independent ho adverteix. Hem de continuar treballant plegades, des dels mitjans de comunicació per identificar sense problemes els valors d’una societat igualitària amb dones i homes amb els mateixos drets. I ni un pas enrere amb tot el que s’ha aconseguit en aquest sentit, ans al contrari. Continuem amb uns anyets més però amb les ulleres liles ben posades.

 

 

Posted in actualitat, comentaris, feminisme, política, premsa, press, Uncategorized | Leave a comment