No tot s’hi val a l’hora de fer bromes

Com et passes, ja t’hi val, ets el que no hi ha… són frases que potser hem dit alguna vegada en sentir una broma considerada per nosaltres de mal gust o fora de to, a mi m’ha passat i em passa, les he dites aquestes paraules i aquest fet sembla que pot ser una de les intencions que vol provocar “Mala broma”, un espectacle teatral a l’escenari de la Sala Muntaner a partir de demà, 28 de Març.

Text teatral de Jordi Casanovas amb direcció de Marc Angelet, “Mala broma” s’estarà fins al 6 de Maig al teatre de la capital catalana presentat avui pel seu autor com una comèdia negra que es fa preguntes sobre l’actualitat, en aquest cas sobre quines coses tolerem quan es fa humor, i si temes relatius al masclisme o racisme, per dir-ne uns dels més habituals, van més enllà del políticament correcte, poden ser objecte d’un acudit, d’una broma i si tot s’hi val a l’hora de fer humor.

Casanovas proposa un debat politicomoral que s’exemplifica a l’escenari de la mà d’Òscar Muñoz, Ernest Villegas i Anna Sahun, una comèdia negra amb personatges situats al límit, amb personatges de potència dramàtica i còmica, ha afegit Angelet,

A la sinopsi de l’obra es diu que dos amics es retroben després de vint anys. Quan eren joves presentaven plegats un programa radiofònic d’humor. A hores d’ara,  un d’ells ha triomfat com a humorista, s’ha endut la noia que ambdós volien lligar i l’altra és un periodista en precari, treballador d’un diari a punt de fer fora a mitja plantilla, pràctica molt actual ara mateix.

El joc escènic al límit que es proposa a “Mala broma” toca temes tabú discutits a partir del drama, a partir dels conflictes dels personatges, amb tres sensibilitats diferents que volen induir a sortir del teatre amb preguntes com “quina mena de bromes faig jo?” o “quina mena de persona sóc”.

Casanovas ha recordat que arran de les darreres eleccions nord-americanes sovint s’imitava Donald Trump i les bromes masclistes que feia, aparentment per parodiar-lo, tot preguntant-se “i nosaltres de què rèiem, de la paròdia o de la broma”. “Amb aquesta excusa ens permetíem fer acudits animals,  inevitablement se’ns escapava  el riure però quan hi pensem…”

bdr

El joc està servit a l’escenari amb un desafiament per veure quin dels dos homes és capaç de fer l’humor més arriscat, a veure amb quina cara sortim nosaltres.

Advertisements
Posted in actualitat, diaris, dones, política, premsa, press, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

#LesPeriodistesFemVaga

8M 2018

Imatgevaga

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Les coses tal com ragen

L’actriu Àngels Bassas es posa a la pell de la Molly Bloom, protagonista de les últimes cinquanta pàgines de l’Ulysses de James Joyce, per dir les coses tal com ragen i explicar en veu alta els pensaments d’una dona que amb 17 anys de matrimoni, ha hagut de fer renúncies, està frustrada però sempre busca una escletxa per sortir-se’n.
Artur Trias ha adaptat, traduït al català i dirigeix un espectacle titulat “La nit de la Molly Bloom” on Bassas (Molly Bloom) repassa records remots i presents durant una nit d’insomni.
Basat en una versió teatral de J. Sanchis Sinisterra, Trias posa per primera vegada en escena a partir de dimecres vinent, en català, la darrera part de la novel·la de James Joyce, novel.la cabdal del segle vint (1922) emmarcada dins una innovadora tècnica del “corrent de consciència”, consistent en verbalitzar els pensaments, amb l’ús experimental dels jocs de paraules, les paròdies, al·lusions, les caracteritzacions matisades i el sentit de l’humor.
El muntatge es podrà veure a la Sala Muntaner entre el 28 de febrer i el 25 de Març, un monòleg d’una hora i set minuts on la protagonista s’està al llit, al costat del seu marit, Leopold, que dorm profundament, a causa de la borratxera que l’ha deixat capgirat al llit.
La Molly és una dona vitalista, de cultura limitada, cantant lírica de segona que s’expressa de manera primària i directa en aquest soliloqui on hi ha molts moments d’humor, ha explicat el director de l’espectacle.
En opinió de Trias, les dones s’hi poden veure reflectides en tot el que es diu i potser també els homes encuriosits per saber què pensen les dones.
Escrit sense puntuació, per seguir l’Ulisses de Joyce, el guió té interrupcions forçades i salts i s’han reduït a 24 les 50 pàgines del darrer capítol del llibre, dedicat a la Molly Bloom.
“La nit de la Molly Bloom” ha tingut unes representacions prèvies a Girona i a Tarragona i Bassas ha admès que no esperava tanta connexió amb la part femenina de l’audiència, que reia molt amb les reflexions de la senyora Bloom.
Fantasia i realisme amb els pensaments d’una Penèlope que no espera, que s’aixeca del llit a fer pipí a un orinal, en un muntatge ambientat als anys cinquanta.
En escena una habitació, una tauleta de nit, una catifa i molts objectes, des del retrat de la filla fins a un rellotge que no funciona, i el marit, el senyor Bloom, al costat de la Molly, recreat per l’actor Jep Barceló que té petites interaccions amb la protagonista, l’ajuda en la seva interpretació, es mou, respira, hi és i no hi és, car dorm profundament.
IMG_151963936853F

Bassas canta 3 cançons, des d’una de llarga irlandesa fins a trossets de Don Giovanni i de temes populars de laIrlanda de Joyce.
Bassas ha remarcat l’actualitat del que pensa la Molly i ha volgut deixar clar que no és una dona amargada, que busca sempre una escletxa malgrat la seva frustració i haver fet una sèrie de renúncies i ho ha equiparat als moments de crisi o a la “popular” crisi dels quaranta on se cerquen noves expectatives per tirar endavant.

Posted in actualitat, dones, feminisme, música, teatre, teatro, Uncategorized | Leave a comment

La boca seca i els ulls humits

elmetge_esp

Anit molta gent va sortir del Teatre Plaza de Castelldefels amb la boca seca i els ulls humits o només amb la boca seca de tant empassar-nos una realitat que veiem cada dia sense poder o no saber fer res, la de les persones refugiades que cada dia arrisquen la vida a la Mediterrània en un intent desesperat d’arribar a una fortalesa que es diu Europa.
L’actor gironí Xicu Massó ens va oferir un relat en primera persona de la vida i periple solidari de Pietro Bartolo, trenta anys metge de Lampedusa.
I ho va fer mentre llegim avui a alguns diaris que després de dos anys treballant al Mediterrani, l’ONG badalonina Proactiva Open Arms ha viscut aquesta setmana el seu pitjor drama durant el rescat en un sol dia de dues embarcacions a les costes de Líbia amb 554 persones a bord, entre les quals 50 dones embarassades i 30 nadons.
Massó es va posar a la pell del metge Bartolo que ens va explicar sense estalviar detalls el que viu cada dia a la seva illa natal en un text teatral inspirat en la seva autobiografia “Llàgrimes de sal” on relata una vida dedicada a l’atenció de les persones que buscant una vida millor naveguen des de les costes africanes fins a Lampedusa.
Basat en una història real, el monòleg compta amb la direcció teatral de Miquel Gorriz i ha passat ja per una colla de teatres mentre el degoteig de vides perdudes a la Mediterrània no cessa.
En un moment de l’obra, en Bartolo (Massó) sentencia que la crisi dels refugiats té molts punts en comú amb l’holocaust, amb la diferència, segons l’actor, que quan van alliberar els jueus dels camps d’extermini i es va veure la dimensió de la tragèdia, alguns van poder dir que no sabien el que estava passant i ara tots sabem el que està passant des de fa temps i el que està fent Europa i Espanya fent ulls clucs a la tragèdia.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Cobi Curro Naranjito, un viatge musical gamberro amb The Feliuettes

sdr

Voleu recordar els anuncis, tonades, i mascotes d’esdeveniments com els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla o la Copa del Món de Futbol… Doncs apa, feu un viatge musical gamberro amb The Feliuettes a travès dels anys 82 i els 92, en forma d’espectacle titulat Cobi Curro Naranjito en cartell entre el 20 de Desembre i el 21 de Gener a La Muntaner.
Amb direcció i dramatúrgia de Martí Torras i música en directe de Gerard Sesé i Ferran Vilajosana, Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau pugen a l’escenari de la sala del carrer Muntaner tot utilitzant aquestes mascotes per a oferir un muntatge que vol reviure aquest passat d’esdeveniments destacats, en forma de cabaret, cançons creades a partir de lemes d’anuncis televisius, de sèries o de dibuixos animats lligats amb l’humor gamberro i musical d’aquest trio femení de cantatrius i amb alguna aparició que picarà l’ullet a l’actualitat com el més que famós vaixell d’aquests dies de mal recordar, el Piolín.
L’espectacle, que s’ha presentat avui, segons els seus creadors, no té una dramatúrgia convencional i sí referents de l’estil de Monty Pyton, Little Brittany,The Young Ones o la trilogia Back to the Future.
Combinació de gags i històries té també, sempre segons autors i protagonistes, moltes referències al llibre “Yo fui a EGB” de Javier Ikaz i Jorge Diaz i és com si es passessin les seves pàgines.
El motor que arrenca l’espectacle però, es situa al bar que li dóna nom, Cobi Curro Naranjito , antiga casa Mary, un bar de carretera en un punt indeterminat de la Carretera Nacional II, entre Maçanet de la Selva i els Monegros on les tres filles i “mitja” de la Mary i el Franciso regenten l’antiga fonda i ho han disposat tot per rebre les mascotes més cèlebres del passat, organitzant-ne una Trobada Internacional de Mascotes Oblidades, mentre intenten esbrinar qui i on és el seu pare, un home que va desaparèixer tot desatenent la seva família i va ser substituït per la televisió, la “caixa tonta” que les va “educar”, electrodomèstic omnipresent a l’escenari tot fent el paper de coverol (conxa d’apuntador).
Hi trobareu un mix musical de cançons com “Barcelona” de Montserrat Caballé i Freddy Mercury, “Bandido” de Miguel Bosé, temes d’Alaska o música de dibuixos animats de l’Abeja Maya o els Fruitis, entre d’altres, i també un pot de Cola-Cao o de Nesquik com a peces d’attrezzo.
Espectacle de 10 cançons i uns 90 minuts de duració, ha estat presentat en conferència de premsa pel director artístic de La Muntaner, Josep M. Coll, acabat d’arribar de Cuba on ha treballat durant dos mesos en un espectacle sobre el formidable monòleg còmic de Shirley Valentine.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

L’HUMOR SANADOR QUE ENS FA FALTA

Pedro Paiva i Alejando Orlando, Los Modernos, celebren a la Sala Muntaner a partir d’aquest dijous 9 de Novembre els seus quinze anys d’espectacles “d’humor de text, blanc i amb molta cura del llenguatge”, diuen, “sense paraules malsonants”, amb la intenció de produir “un efecte sanador”, car “l’humor és molt necessari i té un lloc fonamental a la societat”.
Coneguts a l’escenari barceloní on hi van estar actuant de 2003 a 2006, la parella de còmics llatinoamericans, Paiva (uruguaià) i Orlando (argentí instal.lat a Pamplona), defensaran la seva trajectòria al teatre del carrer Muntaner fins al 17 de desembre, acabats d’arribar d’una gira que els ha dut a Argentina, Mèxic i Uruguai.
Presenten un recorregut pel millor dels seus set espectacles, titulat “Los Modernos, 15 años”, amb un llenguatge teatral de codi personal, escenografia mínima i cançons a capela, sempre vestits amb les seves polleras (faldilles ) i esclops.
Sense cap suport de música ni imatges, es mostren convençuts que “estan obligats a sorprendre” i que aquesta sorpresa “dispari una bona rialla”.
Es tornen a presentar a la capital catalana amb moltes ganes d’oferir-nos el seu humor sanador, tocant temes com “los Reyes Magos, l’optimisme, la depilació definitiva, la depressió, el bajón”, temàtiques universals” i amb una mostra del seu llenguatge “Esperant” que retalla les darreres síl·labes.
“Somos dos masculinos con faldas y zuecos que nos dan la identidad”, remarquen i ofereixen “temes comuns al català, mexicà i argentí…”, extrets del bo i millor dels seus espectacles estrenats en un tunami verbal que ben segur ens farà riure, que ja ens fa falta.

.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

REFLEXIONANT SOBRE L’ENVELLIMENT AMB UNA ACTRIU DE SETANTA ANYS

dav

L’actriu Imma Colomer reivindica una vellesa activa a Prime Time, una tragicomèdia sobre l’envelliment que s’estarà cinc setmanes a la cartellera de la Muntaner un any després de ser presentada durant el Simposi de Finalització de Projecte de la Conferència Internacional SIfor AGE 2016 a CaixaFórum.
Colomer ha explicat que va llegir l’obra en un moment “delicat i excitant” de la seva vida, quan anava a fer els setanta anys, en un text que encara la vellesa quan només es valora “ser jove i guapu” i a la televisió, “exponent on es reflecteix la societat”.
A partir de demà Imma Colomer serà a l’escenari la Glòria Aran, una actriu veterana fascinada per la Tragèdia del Rei Lear, personatge de Shakespeare obsessionat amb la vellesa, de qui diu unes quantes frases.
Prime Time és una obra escrita per Núria Casado que compta també amb la seva interpretació a escena i amb la de Dafnis Balduz.
La protagonista és una actriu que fa quaranta anys que treballa a un culebrot i a qui la productora li ha de dir que la farà fora per passar la sèrie a “prime time” (hora de màxima audiència televisiva) per espectadors més joves.
El títol juga amb el significat del prime time de màxima audiència i un estadi anterior en el temps i pica l’ullet a l’actualitat teatral amb una sintonia titulada “Gent de Sort” car el culebrot en qüestió passa a Sort (Pallars).
Dafnis Balduz és el contrapunt de la història, un executiu d’èxit que no empatitza amb el procés vital de la protagonista, tot i ser artista i guionista, i li acaba explicant que hi ha coses que passen per davant de l’èxit. Fa també un segon paper, de productor nord-americà que pensa aprofitar el cert estatus de la veterana artista fent-li fer un personatge diferent de l’estil boig de “la iaia que vola o es llença al buit”.
En definitiva, Prime Time posa sobre la taula, d’una manera realista, què és fer-se gran, “sobretot a partir de tu mateixa, no del que diu la resta”, sentencia Colomer i afegeix Balduz que tracta també de les reflexions de la gent més jove, les que no t’has aturat a pensar “car has de ser capaç d’empatitzar-ho, perquè hi arribaràs…”.

Posted in actualitat, dones, feminisme, teatre, teatro | Leave a comment